comentaris sobre “L’Enigma di Lea”. Liceu (febrer 2019).

En primer lloc voldria felicitar als responsables del Liceu pel fet d’incorporar a la programació una obra contemporània i de producció catalana.

Soc un defensor i un ferm partidari de que els diferents aspectes d’una òpera (música, llibret, escena, coreografia etc.), pertanyin a la mateixa estètica i lligats a la seva època, i per tant soc crític a produccions que incorporen una escena contemporània a una música que no ho és, aconseguint que aquesta passi a un pla secundàri.

Per tant celebro i aprovo aquest tipus d’iniciativa, ja que permet que tots els elements de l’obra vagin lligats de manera conceptual i per tant possibilita la unitat de l’obra. Aquesta consideració no pretén criticar ni les interpretacions musicals ni els altres aspectes que configuren les òperes a les que em refereixo sinó una crítica a la separació expressiva dels elements que la formen.

D’altra banda, crec que, també, i com a preàmbul, cal demanar o suggerir a l’oient la conveniència d’afrontar la música contemporània amb “altres orelles”, ja que sovint les emocions que podrien transmetre als oients- si la interpretació ho permet- estan subjectes a una actitud “d’escolta” diferent a la que utilitzem amb la música clàssica o romàntica p.e. També convé tenir una preparació o experiència prèvia, acompanyada sobretot d’una actitud oberta, nova i sense perjudicis.

Per a fer una valoració de l’obra cal prèviament referir-nos a la seva interpretació. Es pot donar el cas de que una obra, estigui ben construïda i , en canvi la interpretació de la mateixa sigui defectuosa (p. e. un Mozart mal interpretat), com també es pot donar el cas contrari de que una interpretació responsable doni més o menys vida a una obra, encara que aquesta sigui de mediocre concepció.

Cal dir, però, que una bona interpretació musical no significa reproduir el contingut de la partitura de manera fidel o excel·lent. Entenc que una bona interpretació necessita mostrar sobretot i de manera clara les articulacions existents , el procés tensional que ens porta a una bona gestió dels contrastos, l’elecció correcta del “tempo” etc. la qual cosa fa possible transmetre les emocions intrinsiques i existents en el material musical.

Altres consideracions o aspectes també ens poden emocionar com pot ser l’admiració a la potencia i qualitat de la veu dels cantants, a la demostració d’un virtuosisme instrumental etc. Totes aquestes emocions són benvingudes i fins un cert punt necessàries però no són precisament aquelles que ens duen a comprendre la obra de manera global o unitària.

Valoro doncs molt positivament, en aquesta ocasió, la reproducció sèria , conscient i correcte de la partitura per part dels intèrprets (orquestra, solistes etc.), però vaig trobar a faltar moments que m’hagin realment emocionat. Des del punt de vista ambiental em va semblar que la música corresponia al caràcter de l’acció, però la manca de claretat de la articulació no va ajudar a moure la part emocional. En canvi, en alguns fragments més cambrístics, o o amb menys orquestració o bé aquells basats en formes rítmiques i melodiques més arcaiques, van portar bones sensacions emotives ja que la interpretació tenia, en aquest cas, uns referents clars, la qual cosa vaig agraïr. Hagués calgut tenir el temps per aplicar-ho a la resta de l’obra.

Bravo per la iniciativa, felicito l’actuació de l’orquestra, solistes en general – al marge dels anteriors comentaris- i considero també molt encertats la “misse en escene” i els elements coreografics addicionals, tots ells ben coordinats amb la música- que potencialment s’entreveu “excel·lent” – del compositor Benet Casablancas que felicito especialment.

Aquesta entrada ha esta publicada en Crítica musical, news. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *