Premis FADA a la cultura

Vicky Bernadet, Chelo Àlvarez, james Rhode i Lídia Pujol
La sala del Born, centre cultural, repleta de gom a gom….un pianista davant d’un piano……..silenci i expectació del públic….una pantalla enorme preparada ……el pianista comença a tocar….., i darrera d’un paraigües vermell, una ballarina comença el moviment  primer de la ma, segueixen el braços, el cos i finalment la energia musical la duu a incrementar els moviments, fins arribar a la extenuació……..la música basada en harmonies senzilles, arpegis amables i cada cop incrementat  el moviment……..Sandra Ballbé, la ballarina s’acosta al piano de Daniel Espasa.
Presenta l’acte la periodista Mònica Terribas. Dóna les gràcies als patrons, a les autoritats i a la fundació “Vicky  Bernadet”, fundada ara fa 20 anys, amb la finalitat de protegir als afectats dels abusos sexuals als desprotegits, en especial a  nens i nenes. Aquesta fundació ha promogut els premis FADA. Enguany és la tercera edició. Un vídeo projecte a la pantalla les opinions dels diferents membres del jurat sobre els premis, els objectius i valoracions.

La Vicky Bernadet pren la paraula i fa una presentació de la fundació que duu el seu nom:
“El món de la cultura és important per a la consciencia als polítics sobre el tema……..la qüestió de la prescripció del delicte, p.e.  no es pot admetre….. s’ha  lluitar per a canviar aquesta llei, per més difícil que sigui…..igualment cal estudiar de manera profunda el tema dels nens refugiats i procurar que l’acollida contempli l’atenció deguda i de manera integral…. i  suggereix algun  camí per a  poder canviar les actituds nefastes que predominen actualment”

Un vídeo mostra en pantalla fragments de les obres nomenades. Entre elles, la de la finalista Chelo Àlvarez i la del guanyador en  James Rhode. La Chelo explica: ” primer vaig començar denunciant la “trata de blanques”  i més tard introdueixo el tema dels abusos sexuals, ja que me’n adono que aquests estan presents i vigents en la nostra societat i sovint des de molt aviat.”…….els joves no s’atreveixen denunciar al adult, sovint  admirat……cal començar, cada un de nosaltres amb el nostre entorn i amb els  que tenim al costat”. Passen uns fragments del vídeo de la Chelo, a on es veuen els detalls del seu treball i la experiència personal.
Uns joves llegeixen fragments del llibre “Instrumental” d’en James Rhode, a on es veu el pensament i les experiències que va patir de jove: “……..molta desesperació, ple de paranoies i passivitat. …vergonya, culpa, ràbia  a tot i amb tothom…….i saber que el que va passar sempre hi serà present.…. una marca que m’identifica sempre….primer va ser una  gran excusa, un victimisme com una addicció incontrolada…..però finalment arriba una revolució que neix en mi…..la meva dona, el meu fill i la música m’han salvat. Ara cal  cal alliberar la música de la seva funció actual i donar-li la funció social i terapèutica que li pertoca……ha de sortir del fons de l’ànima i  aportar llum al demés.……..i sobretot ha estat la música de Bach (i concretament la chacona en la versió de Busoni) que m’han salvat de la crema”
En James, present a la sala, ha interpretat meravellosament al piano l’Orfeó de Gluck (https://open.spotify.com/track/3DnLGuX4YU3PGein8vo5Zt)….i ha deixat al públic en un estat de xoc, per la seva sensibilitat i comunicació, renunciant plenament a la demostració.
Finalment un premi especial per la Lídia Pujol, que amb un discurs molt apassionant ens explica la seva trajectòria personal  i s’apunta a la idea d’en James de que la música i l’art l’han salvat d’un problema semblant.
També el conseller  de sanitat de la Generalitat, Antoni Comí, va tenir la seva intervenció, encara que més aviat a títol personal, ja que no era ell qui , en principi, havia de presidir l’acte: “la cultura i la política han d’actuar coordinadament…….un conflicte ha de portar-nos a ser conscients i trobar la manera de transformar-lo en una energia positiva”
La Lídia Pujol i  Daniel Espasa ens van oferir, per acabar, una interpretació molt sentida d’una composició pròpia
Es va servir un piscolabis i tothom manifestava la seva satisfacció per haver assistit a aquest acte, que va realment commoure les consciències dels assistents.

Al centre cultural del Born (Barcelona).

Esta entrada fue publicada en Crítica musical, música, social. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *