Comentaris sobre el Concert nº 20 de la temporada de l’OBC.

Abans d’entrar a comentar el concert, voldria fer unes consideracions generals sobre el tema de  l’acústica, ja que és un dels factors que condicionen més l’intèrpret en el procés de comunicació musical.
En totes les èpoques, els compositors tenen en compte l’acústica  en el moment de crear l’obra. Bach sabia molt bé, abans de compondre , com sonarien les seves “cantates” i “oratoris” en les esglésies i catedrals del seu temps. Haydn, en el moment d’idear  les seves simfonies i concerts que serien interpretats en els salons de la cort pensats per a aquestes activitats. Mozart coneixia les condicions acústiques i d’espai dels teatres de l’època  on es representaven les seves òperes etc.
En el segle XX comencen a construir-se els grans auditoris, semblants als que tenim avui, i els nous compositors pensen ja en una ampliació de l’orquestra simfònica , com van fer Wagner, Mahler etc. , i justament va ser Mahler qui va començar a interpretar les simfonies dels clàssics, amb molts més músics, per adequar la sonoritat a la grandària de les noves sales. Avui dia hem anat més lluny i han aparegut altres escenaris, com els estadis de futbol, parcs públics a l’aire lliure etc. per la qual cosa hem hagut, a part d’ampliar l’orquestra, de reforçar-ne la sonoritat amb l’amplificació del so per mitjans  elèctrics i electrònics. ¿Creieu que té res a veure amb la idea original una simfonia de Mozart interpretada sota aquestes noves condicions?
Una altra qüestió és la que fa referència als instruments. Hi ha hagut, amb el pas dels segles, una evident millora en l’aspecte sonor i tècnic, tant en els instruments de corda com en els de vent, però aquests canvis van suposar també un empobriment, sobretot pel que fa a la dicció i a les maneres d’articular. 
Passem ara a comentar el concert de l’OBC. 
Tot i que la primera obra, el concert en Re  per a orquestra de cordes d’Strawinsky, concebuda a mitjan segle XX, no deixa de ser una obra de “música de cambra” (per ser interpretada en una sala de dimensions petites). L’orquestra la va interpretar certament amb molta correcció, fidel a les indicacions de la partitura pel que fa l’articulació i a les dinàmiques. Però vaig trobar a faltar “vitalitat”  i comunicació amb el públic. Segurament, en una sala d’aforament més reduït, hauria fet l’efecte volgut pel compositor, però en un escenari com el de l’Auditori calia haver tocat amb  dinàmiques per sobre de l’indicat i generar més contrastos entre els diferents temes per connectar amb el públic i despertar més interès, encara que això anés en detriment d’una mètrica més estricta. De totes maneres, es tracta d’una peça molt ben construïda, d’una exquisida sensibilitat, de gran precisió rítmica, difícil de dirigir, i solament vaig trobar que s’hauria d’haver evitat una pausa entre el segon i tercer moviments (la partitura indica “attacca” que vol dir  « enllaçar-ho sense aturar-se”), cosa que va representar un trencament en el  discurs de l’obra.
D’una manera semblant, podríem comentar la interpretació dels dos concerts de violí de Mozart. Celebro la participació del reconegut i bon violinista F. P. Zimmermann,  amb una actitud molt respectuosa  per l’estil de l’època. També vaig trobar positiu el fet que l’acompanyés una orquestra reduïda, i això va permetre mantenir el caràcter àgil i la sonoritat adequada al pensament de Mozart. Calia, però, haver fet algunes petites correccions interpretatives, totes encaminades que el públic assistent gaudís del concert, malgrat les condicions acústiques (sala massa gran), de la sonoritat mínima necessària i apropiada. Com hem dit abans, es necessitava una mica més d’intensitat a les cordes, menys als vents, més contrastos entre els temes i jugar, sobretot, amb l’articulació, un fet primordial en aquella època. Tot i que ja m’agrada que el solista estigui relacionat íntimament amb l’orquestra i toqui com un músic més, en aquesta ocasió hauria d’haver-se dirigit més al públic per superar el handicap de la sala. Alhora, hauria aconseguit més comunicació i provocat més emocions musicals.
Pel que fa a ” La consagració de la primavera”, d’Igor Strawinsky, l’execució igualment va ser bona.
En aquest cas l’obra és adequada a l’espai, i solament hi calen les correccions que fan referència a les relacions dinàmiques entre les parts o instruments, és a dir, l’equilibri orquestral. L’acústica de l’auditori reforça exageradament  els instruments de metall i sovint, si no es té en compte, les cordes queden massa en segon pla. Aquest aspecte va ser poc cuidat.
L’obra està pensada per al gènere ballet i per aquest motiu té un caràcter evidentment rítmic. Hi ha, però, una “constel·lació interpretativa” perillosa i que cal evitar.  Em refereixo a l’existència, en molts moments de l’obra, de diversos plans sonors de diferent qualitat rítmica (polirítmia) i una mètrica complexa; llavors, executats a una gran velocitat d’exposició,  aquests plans sonors poden dur-nos a no entendre res del que passa.  Són els fragments com ” la dansa de la terra” o “la dansa del sacrifici” i també en molts altres moments de l’obra. En aquests casos cal primer estructurar o jerarquitzar correctament les diferents parts rítmiques i també els motius melòdics, perquè puguin conviure i escollir aleshores la dinàmica  i l’expressió, així com la velocitat d’exposició adequada per trobar “el tempo” o condició que faci possible que  s’entengui plenament el material musical. Si no es cuida aquest aspecte, el resultat final pot ser molt espectacular (no dubtem que fa efecte i que, això, molts ho celebren), però, insisteixo,  no s’entén res de res del contingut. Aquest aspecte no va ser prou observat per l’OBC ni pel seu director Pablo Gonzàlez, ja que es van limitar a executar la partitura sense fissures ni entrebancs (això ja és molt), però sense pensar en el procés clar de comunicació musical que exigeix qualsevol interpretació. 


Esta entrada fue publicada en Camarga, Crítica musical. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *