Crítica del Concert nº 14 de la temporada de l’OBC

Al’interpretar  un  concert per a piano -o un altre instrument– i orquestra, s’ha de procurar que l’equilibri, en tots els sentits,  entre el solista i l’orquestra sigui l’adequat. No és una tasca fàcil, ja que hi intervenen  molts factors  a valorar: els uns relacionats amb  l’acústica de la sala; els altres, amb el tipus o estil de la composició, la sonoritat de l’instrument, la manera d’interpretar etc. L’objectiu  és acoblar correctament tots dos instruments (en aquest cas, un d’aquests instruments és l’orquestra). En primer lloc, cal conèixer les particularitats de cada instrument. Cada  instrument té els seus punts forts i els seus punts febles pel que fa a la sonoritat, la intensitat o la força, pel que fa al timbre, a la major o menor capacitat d’articulació, al registre principal, l’afinació etc. A cada moment, cal valorar la situació i fer les correccions pertinents, però sempre tenint en consideració el més dèbil.

Entenem que des del punt de vista de la capacitat sonora i tímbrica, el piano, per raons òbvies,  és més dèbil que l’orquestra, com també ho és en l’aspecte de l’afinació, ja que no la pot canviar durant la interpretació, i, diguem-ho  a part, el piano està  desafinat  o afinat de manera “temperada” (un conveni que permet tocar amb totes les tonalitats sense estar del tot correctament afinat en cap).  En canvi, el solista, en general,  és més capaç que l’orquestra pel que fa a agilitat, a articulació etc.,ja  que l’orquestra la formen  molts músics i sempre necessita més temps per reaccionar;  per tant, no és tant àgil.
Dit això, cal doncs, en primer lloc, que els instruments de l’orquestra  afininacuradament amb el piano i que durant  la interpretació s’amotllin a aquesta  afinació deficient. Després caldrà tenir en compte els registres en què toca el piano i compensar-ho dinàmicament, sempre respectant la seva presència i prioritat. En canvi, el solista ha de procurar ser sensible a la mobilitat de l’orquestra i mirar de no precipitar-se, ja que és un dels  punts febles de l’orquestra.
Naturalment, els meus comentaris fan referència al concert de l’OBC del dia 7 de febrer. Hi vaig trobar a faltar la  correcta coordinació, o acoblament,  entre l’orquestra i el solista, i també hi vaig detectar algunes deficiències pel que fa a l’afinació i a l’equilibri entre els instruments.
A tall d’exemple, comentaré el començament  del Concert nº 1 de S. Rakhmaninoff. Primer ataquen les trompes amb una potent  i rítmica “fanfàrria” que  omplen,  naturalment i plena,  l’espai de l’Auditori i passen a ser referència auditiva pels oients.  Tot seguit apareix el piano, amb uns acords en octaves accentuades que recorren, com una mena de cascada, tot el teclat, igualment amb el màxim grau d’intensitat. El problema és que, al fer-ho a la mateixa  velocitat que les trompes, el resultat dinàmic no pot ser molt fort,  ja que anant tan ràpid no hi ha temps per atacar fort el teclat.  Hauria calgut tocar les primeres notes amb més amplitud i omplir dinàmicament l’espai sonor per, d’aquesta manera, imposar-se a l’orquestra. A part d’això, si la solista ho hagués articulat  musicalment, mirant de mostrar els motius que hi havia a la frase, hauríem entès més bé de què anava tot plegat. Va ser un passatge en què la pianista es va lluir, sens dubte, però el resultat final va ser que el piano va quedar, durant molta estona, en un segon pla auditiu respecte a l’orquestra.
Un altra problema -aquest molt greu, segons el meu criteri- va ser lainestabilitat  del tempo. Sí, és veritat que la música romàntica utilitza el recurs expressiu basat en la irregularitat del pols musical (o batec intern de la música.). D’això, en diem “rubato”. Aquest procediment, però, s’ha d’utilitzar  amb molta cura per no caure en l’exageració “llefiscosa i rebuscada”. A més, si es vol fer, cal sobretot que estigui en relació amb el fraseig  musical.
Si l’oient escolta atentament mirant de sincronitzar el pols  de la música amb el moviment energètic de la seva consciència -com ha  de ser,  i no tothom ho fa així-,  aleshores un “rubato” exagerat i fora de la música  pot molestar molt. És com si algú, sense criteri, t’estira per un costat  i per l’altre, et frena, t’accelera etc., sense que hi hagi cap relació amb les expectatives que la música et va suggerint a cada moment. En aquest cas val més renunciar a voler seguir el discurs musical per evitar entrar en una fase de constant angoixa. L’opció alternativa és doncs la de deixar-se portar per la sonoritat, i mirar de gaudir al màxim de l’espectacle, admirar el intèrprets, sense involucrar-se massa en lo essencial:  la Música.
Aquesta va ser la impressió  que en vaig treure durant molta estona, del concert. Una exageració de l’expressió del pols (“rubato”) en els moments més lírics, i una precipitació rítmica constant, per mi massa excitant i que feia anar de corcoll l’orquestra i el seu director.  I encara déu n’hi do com se’n va sortir, però en molts moments no van poder evitar d’anar desacoblats.  
Finalment, lamento moltíssim que un talent pianístic (des del punt de vista tècnic) tan interessant com és LJ Lim faci una proposta tan fora de lloc, exagerada i personal, impossible de seguir musicalment.
Potser  hauria estat millor escoltar una versió més freda, sense intencions expressives i que no afectés tant el sentit que ens guia en la continuïtat de la música.
Esta entrada fue publicada en Camarga, Crítica musical. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *