Critica del concert n°11 de l’OBC

Sergiu Celibidache, un dels grans mites de la direcció d’orquestra, va tenir molts seguidors i alumnes, ja que, durant la seva trajectòria professional, en els seus cursos i seminaris, va voler transmetre, a les generacions futures i de manera altruista, el seu saber i filosofia musicals, així com la  moderna tècnica gestual. Jo, com molts d’altres, vaig tenir la sort de viure de prop les seves lliçons, i també hi vaig tenir una relació personal que ha marcat, sens dubte, la meva carrera artística.
El director Elihau Inbal va seguir també cursos amb el mestre, en tinc constància, i així ho especifica el seu reconegut currículum. Pertany a una generació anterior a la meva, en la qual trobem Antoni Ros-Marbà i Enrique García Asensio.
Haig de confessar que em va decebre el plantejament musical d’Inbal, així com la seva  tècnica gestual, ja que no tenia, en absolut, cap relació amb l’escola de Celibidache, i, per tant, estava molt lluny de les expectatives que havia despertat.
De totes maneres, i al marge de l’expressat, reconec que és un director experimentat (“un gat vell”, que en diuen), i que la seva proposta musical és prou acceptable i madura, pròpia d’un bon músic de recorregut professional.
La personalitat d’Inbal va influir positivament en el rendiment de l’orquestra. Una formació que va demostrar que en pocs dies pot afrontar un repertori de molta responsabilitat com aquesta obra monumental, la simfonia 7 de Gustav Mahler. Cal remarcar la  bona sonoritat dels diferents grups orquestrals i la qualitat dels solistes de vent, tots molt professionals.
De totes maneres, comentaré alguns aspectes de la interpretació que em van semblar millorables.
1- Un dels principals problemes que tenim a l’hora d’interpretar una simfonia de Mahler és el tema de la gestió de la “forma musical”. Els cinc moviments de la setena simfonia són llargs i feixucs,  i cal estructurar-ne correctament el contingut de cada un en el moment  d’exposar-los, perquè no decaigui l’atenció de l’oient.  De fet, la complicació ja la té el compositor en el moment d’escriure i definir el  plantejament formal correcte. Precisament, Mahler no és un gran expert pel que fa a la forma musical.  En aquest sentit, i sobretot en el primer moviment, em va semblar força avorrit, amb la sensació que no s’acabava mai,  a causa dels insuficients contrastos que s’hi van establir: per exemple, entre el tema de l’allegro, rítmic i enèrgic, i el segon tema melòdic hi havia poc contrast,  ja que admet un rubato molt més exagerat. Hi va haver poca diferència expressiva. A part d’això, què és bàsic per mantenir l’interès del moviment, faltava tensió en el punt culminant (ha de ser màxima),  i encara que coincideixi  precisament en un moment de poca  dinàmica, harmònicament es troba en un punt molt allunyat de la tonalitat principal.
2- Una altra qüestió és la densitat del material musical. La textura de la  música de Mahler, en alguns  passatges, és complexa i fa necessària una bona  estructuració  dels diferents plans sonors perquè es puguin seguir totes les parts. Això requereix  temps i  més assajos, cosa que no sempre és possible. Aquesta qüestió està relacionada amb l’equilibri entre els instruments, i si no s’estableixen les prioritats correctes, el resultat comunicatiu queda afectat.
3- Mahler va ser un bon director d’orquestra molt exigent amb els músics, i volia deixar clar a les partitures com s’havia de tocar la seva música.  Aquesta és la raó per la qual, en  les  composicions, hi figuren  nombroses   indicacions sobre els  detalls de la interpretació. Es podria pensar que si s’atén estrictament aquestes indicacions, s’aconsegueix la versió correcta, però no és ben bé així. (Bach no posava cap indicació en les seves indicacions i suposava que els intèrprets estaven preparats per interpretar-les correctament). Actualment, es cau en el defecte de creure que el fet de  tocar estrictament el que està escrit és el correcte, i fins i tot es parla de “fidelitat a la partitura”. Greu error. És per això que, en molts moments, es cau en  aquest “llegir la partitura” , fet que s’agreuja si hi ha  indicacions excessives, com és el cas de Mahler. 
Aquesta entrada ha esta publicada en Camarga, Crítica musical. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *