Resum de la Prèvia & Concert n°2.


     1.  Es varen repassar  els temes  tractats en la primera sessió i  comentat “postcorresponent.
2.       Conceptes teòrics :
a.   la tonalitat. El so, és un dels principals elements que intervenen en el moviment de la consciència o pensament musical (l’altre important és el ritme). Des de les cultures més antigues (grecs, egipcis, edat mitjana etc.), es coneixen i es comencen a definir les connexions entre els sons, tant pel que fa referències a la relació de parentesc entre ells (octaves, quartes, quintes  etc.) com a les seves relatives distàncies d’entonació. Tot plegat configura una mena de sistema solar musical a on el “TO” és el centre. S’evidencia en forma d’escales o modes i també acords, a l’entorn d’un to.  Cada to té  un  caràcter diferent i s’utilitzava en ocasions especifiques. A partir del barroc,  i a causa de l’adveniment de l’era harmònica (s’estableix la  convecció del “temperament”, necessari pel posterior desenvolupament), es limita solament als  modes majors (de caràcter alegre) i als modes menors (més tristos). Per tant, com que la música occidental utilitza en principi dotze tons o notes  -com es pot comprovar en un teclat de piano, comptant les tecles blanques i negres en un interval d’octava- els compositors especifiquen, sovint  en el títol de  les seves obres, aquest centre tonal (o nota central) amb la modalitat major o menor que creuen més escaient pel caràcter de la seva composició. D’aquí prové el  Do major i/o  menor i dels altres 11 tons restants. A partir del segle 20,  molts compositors segueixen altres camins i, malgrat que la tonalitat segueix vigent, la necessitat d’ésser moderns els du, de manera sistemàtica, a intentar evitar les relacions tonals. Fins i tot es parla de la seva negació o atonalitat.
b.   L’orquestra. Presentació de les diferents famílies instrumentals (corda, fusta, metalls i percussió) que configuren l’orquestra simfònica. La situació i distribució dels grups a l’escenari i els components de les diferents famílies, segons la seva sonoritat, registres més o menys greus  (seguint el model de les veus humanes : soprano, contralt, tenor i baix). També es va parlar de les jerarquies existents, dels rols dels caps de  secció i de les seves principals funcions.
c.    LA FORMA MUSICAL. És la manera com  s’estructura una peça musical, articulada en fragments de caràcters diferenciats , similar a la distribució o organització dels capítols d’una novel·la i de qualsevol altra manifestació associada al temps. La Forma musical fa referència al  procés tensional que  es produeix  a  la consciència. És necessari establir dues fases; la fase   d’expansió  o   “divergent” a on la tensió, degut al contrast entre els elements , augmenta progressivament                                       fins al punt culminant (o de màxima tensió) i a la que segueix, la fase de  compressió o “convergent” que    va d’ací fins al final del moviment, i  a on  la tensió disminueix gradualment al   desaparèixer  els contrastos e esmenats. Totes les formes musicals han de respectar aquest principi. Si no és així, es fa difícil, o impossible, la  comprensió de la música. La principal tasca de l’ intèrpret és  doncs la de gestionar correctament aquest procés tensional.
Es va concretar amb l’ exemple de la  forma “sonata”- utilitzada en molts moviments de simfonies clàssiques i romàntiques, a on es planteja fonamentalment el  següent esquema: d’entrada es planteja una “exposició” de dos o més  temes   presentats de manera antagònica i contrastant (creix la tensió). Segueix un “desenvolupament” entre els   temes o motius  ja coneguts (encara creix més la tensió). Estem  parlant de la   fase divergent del procés tensional. Un cop arribat al Punt Culminant (de màxima tensió), segueix la “reexposició” com a  segona fase ( la convergent) a on apareixen de nou els temes anteriors, aquest  cop tractats sense contrastos significatius ( la tensió disminueix). A part hi poden haver fragments més o menys significatius que poden servir per a introduir els temes  o tenir la funció d’enllaç entre ells i fins i tot de caràcter conclusiu. Resum: al principi, la tensió = 0; al Punt culminant, la tensió = màxima; al final, la tensió = 0.
En el fons la consciència musical es mou  seguint els principis bàsics següents: d’una  banda,  la necessitat de que arribi quelcom nou per tal de crear contrast, tensió i interès i d’altra, la necessitat de retrobar quelcom conegut i que ens permeti el relaxament que sovint cal.
També es va comentar altres formes musicals com l’anomenada  “scherzo – trio -scherzo” que, com ja he dit abans, segueixen el mateix esquema del procés tensional.
3.        Presentació de les obres del programa del concert de l’OBC, del cap de setmana a l’Auditori, amb significatius comentaris sobre els compositors i sobre les obres: B. Britten, concert en Re menor de violí, i G. Mahler, simfonia nº 1 (Tità) en Re Major.
4.        Projecció dels principals fragments de les obres del programa.  Aclariments sobre el caràcter musical de cada un d’ells.  Exemples concrets sobre la    forma dels moviments (forma “sonata”; “scherzo – trio”; etc.); També es van fer  suggeriments  sobre la interpretació i actitud dels intèrprets i es donaren algunes  referències extra musicals que podien haver ajudat al compositor a inspirar-se, però que han de ser poc rellevants en el moment de  l’audició.

Francesc Llongueres, director d’orquestra i ponent de les Prèvia & Concert.

LA PROPERA “PRÈVIA & CONCERT” TINDRÀ LLOC EL DILLUNS DIA 9 DE DESEMBRE A LES 20 H (UN QUART D’HORA ABANS PER A LA COPA DE BENVINGUDA) AL RESTAURANT LA CAMARGA. CAL FER LA RESERVA.

Esta entrada fue publicada en pedagogia. Guarda el enlace permanente.

Una Respuesta a Resum de la Prèvia & Concert n°2.

  1. Anònim dijo:

    He quedat agradablement sorprés,del rápid que va esser per a mi,les dues hores del comentari,que per a mi va esser una lliço.

    Per poc que pugui repetiré.

    Xavier Llobet

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *