Les 1000+1 nits de l’OBC

Ara feia molt temps que no sentia l’OBC. La veritat és que l’evolució de l’orquestra, en els darrers anys, ha estat molt positiva. S’ha convertit en una formació de referència en el nostre país i s’ha situat a un bon nivell europeu. A part d’una politica artística, prou encertada, una de les causes d’aquest desentvolupament, ha estat el canvi de passar a residir a l’Auditori de Barcelona, una sala que, per les seves característiques, possibilita aquest creixement.
Sota el títol de “Les mil i una nits” el director convidat Kazushi Ono i l’OBC ens van oferir les interpretacions de tres obres cabdals de la historia de la música: ” L’idil.li de Siegfried” de Wagner, “Jeux” de Debussy i “Schéhérazade” de Rimski-Korsakov.
Em va semblar un director amable i molt pràctic, vull dir entenedor per l’orquestra , auster i clar des del punt de vista gestual, coneixedor del seu ofici i també de les obres proposades. De totes maneres, ni de bon tros, va aconseguir mostrar-nos l’expressió requerida en les diferents interpretacions i es va limitar a oferir-nos una lectura correcta, sense grans moments de glòria ni profunditat. Això sí, vàrem poder apreciar unes dinàmiques molt ben tractades i la sonoritat del conjunt va estar sempre a un gran nivell, destacant les magnífiques intervencions dels diferents solistes.
Tot i que es vàren poder apreciar moments punctuals d’emoció, en la seva globalitat va ser un concert fred, en el que hi va mancar el “procés tensional”, aquella energia que ens permet seguir el discurs de manera continuada i coherent.
Es possible que la procedència del director dificulti la capacitats per afrontar de manera profunda aquest repertori, però la seva proposta gestual, de caràcter mètric (concentrat en la mesura) , no permet mostrar el pes dels moments dramàtics ni la profunditat dels passatges més delicats des del punt de vista afectiu.
La causa principal de la manca de tensió i per tant de la profunditat interpretativa és, sens dubte, el tractament d’allò que en diem “fraseig” que consisteix en la distribució correcta de les relacions entre els diferents elements que estan en joc. En un símil literari, significaria la correcta accentuació de les síl.labes en les paraules, la importància d’una paraula en el context de la frase i les relacions jeràrquiques entre aquestes, la subordinació etc. la qual cosa possibilita la comprensió de les idees, Aquest “fraseig” ben cuidat , ens porta a entendre els motius musicals, les frases, els temes, les melodies, harmonies etc. i, tot plegat a la desitjada afectivitat i a l’emoció intrínsica de l’obra musical. Si solament ens basem en criteris dinàmics (fluix, fort, ràpid, lent etc.) o de sonoritat, no aconseguim arribar a crear els veritables contrastos ni les tensions necessàries per a apropar-nos a l’essència de la música.
De totes maneres, haig de confessar que, prefereixo aquesta “fredor interpretativa” – almenys ens permet escoltar el material musical de manera plana però correcta- que aquelles propostes massa expressives i “volgudes” que solament busquen un efecte exterior a l’obra, un èxit immediat en el públic- quasi be populista-, en fi, una utilització de la música que no té res a veure amb la seva concepció.
De nou felicitats a la OBC i al seu director per el seu esforç i magnífiques prestacions.
Francesc Llongueres

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *