Millet, quina pena em feies, quina pena em fas.

Tothom està indignat amb Fèlix Millet, no n’hi ha per menys! Ens ha enganyat descaradament i ha abusat de la confiança de tots els catalans a través d’una de les institucions més emblemàtiques del país i una de les més estimades.
La veritat és que, tot i saber el tipus de persona que era, mai no hauria pensat que arribés tan lluny en el seu l’afany d’enriquir-se. És inadmissible i incomprensible que ningú del seu entorn sospités res, i crec que s’haurien de demanar responsabilitats a tots els qui han col·laborat amb ell i tenien l’obligació d’exercir un control sobre les seves activitats. Cada dia es pot llegir a la premsa que hi ha molta més gent involucrada en el cas, gent important, més dels que pensem, i crec que per aquesta raó el cas Millet s’arxivarà ben aviat.
La meva vinculació amb l’Orfeó ve de molt lluny. De fet, el meu avi Joan Llongueres va ser sempre una persona molt activa en els inicis de l’Orfeó. Era un home reconegut, estimat i escoltat per tothom, i els seus amics Lluís Millet i Amadeu Vives, cofundadors de l’Orfeó Català, el veneraven. Quan va arribar l’hora de succeir el mestre Lluís Millet, un dels músics més ben col·locats era el meu pare Josep Jordi Llongueres. Aleshores, Joan Llongueres va suggerir que era Lluís M. Millet, el fill del mestre, qui devia continuar la tradició dels Millet. El meu pare, Josep Jordi Llongueres. va acceptar ser un dels subdirectors, tasca que va portar a terme durant més de 20 anys, diàriament i sense cap remuneració econòmica, solament amb l’ideal de servir el país, fins que finalment se’n va desvincular. En efecte, veient que els cantaires entraven en una fase de desencant, va liderar un moviment de renovació, que uns anys més tard va ser possible, però que en aquell moment es va entendre com una infidelitat. Sempre he pensat que la seva tasca no ha estat degudament reconeguda -ni tan sols hi ha una foto seva en els llocs d’honor del Palau-, i tampoc s’ha aprofitat el centenari de la institució per reparar aquest fet totalment injust.
Com a director d’orquestra, i durant la meva carrera professional, he actuat en nombroses ocasions al Palau, amb l’OBC o amb altres formacions orquestrals, però sobretot amb l’orquestra
BCN Sinfonietta, de la qual sóc el director titular. He participat en els diferents
formats de cicles organitzats per la Fundació, com les Tardes o els Diumenges al Palau, i també he acompanyat els joves participants en el concurs “Primer Palau”, del qual he format part en diverses ocasions com a membre del jurat.
Durant aquests anys, creia -i ho pensava sincerament- que Félix Millet em professava un cert afecte i valorava la meva carrera professional. Precisament, l’any 2003 va insistir molt a vincular la BCN Sinfonietta a la Institució. Així, sabent que l’OBC deixaria de ser l’orquestra resident del Palau, em va demanar formalment que preparés, i li presentés, un projecte de cicle de concerts per omplir de continguts musicals la futura sala del Petit Palau.
L’orquestra BCN Sinfonietta té el seu origen, com a orquestra infantil i juvenil del Pla de Formació Orquestral de Joventuts Musicals de Catalunya, en l’any 1986, i més tard va tenir continuïtat en el marc de Virtèlia Escola de Música. Era un projecte semblant, o paral·lel, al que s’estava gestant al Palau amb els cors infantils, juvenils etc.Actualment, l’orquestra BCN Sinfonietta pertany a la IC del CIC, i sempre ha necessitat suports institucionals, com han estat els de l’Ajuntament de Barcelona o del departament de Cultura de la Generalitat. Pel que fa als espònsors particulars, la qüestió ha estat més complicada, ja que poques empreses han aportat diners a l’orquestra, i per això la resposta habitual a les meves propostes era sempre la mateixa, o una de semblant: “Nosaltres ja col·laborem amb el Palau de la Música o amb el Liceu.”En aquest context, la possibilitat de col·laborar amb el Palau em va animar molt, i també entusiasmar, ja que em permetia programar un cicle de concerts de manera estable –circumstància molt important per una orquestra- i fer que, alhora, les empreses col·laboradores del Palau donessin indirectament suport al meu projecte.
L’any 2004 vaig presentar el cicle “Concerts fòrum” a Félix Millet, que el va acollir molt positivament, ja que el trobava, segons em va dir, molt innovador i interessant. Però -ves per on!- em va explicar que, en aquells moments, tenien seriosos problemes financers, i que si, pel meu compte, trobava els espònsors necessaris per cobrir el pressupost del cicle, acceptaria la meva participació. Així mateix, em va justificar el fet que fos l’Orquestra Nacional d’Andorra l’escollida per portar a terme el seu cicle de concerts per la seva condició d’orquestra patrocinada pel govern andorrà.Encara recordo les seves paraules, i la cara trista amb què em va comunicar la notícia. “Ho sento, Llongueres, em sap greu, però estem molt malament de diners, amb això de les obres… ja t’ho pots imaginar… però sempre tindràs les portes obertes al Palau, ja ho saps…”Realment, em va fer molta pena… I ara, encara me’n fa més
Francesc Llongueres, director de l’Orquestra BCN Sinfonietta.

Esta entrada fue publicada en BCN Sinfonietta, Millet. Guarda el enlace permanente.

3 Respuestas a Millet, quina pena em feies, quina pena em fas.

  1. Anònim dijo:

    LA ÚNICA PARAULA QUE EM VE A LA MENT SABENT TOT EL QUE SABEM ÉS: INDECENT!
    Eugènia

  2. Anònim dijo:

    Benvolgut Francesc,
    He llegit els teus comentaris en relació al tema del Palau, més ben dit del Millet. Perquè ,efectivament, una cosa és la institució i una altra ben diferent aquest personatge que ens ha fet avergonyir a tots.
    Estic convencçut que se t'obriran altres portes, potser no tant emlemàtiques ni mediàtiques, però no per això menys importants. Només cal que paris compte de l'admiració i agraiment que et tenen els teus alumnes pel teu treball i mestratge.
    Seguiu treballant amb la mateixa dedicació, coratge i estimació per la música i seguireu creant escola..

  3. Anònim dijo:

    Sóc sòcia de l'ORFEÓ CATALÀ des del dia que vaig nèixer i se m'omple de tritesa el cor veure com cada dia surten més informacions respecte el robatori al Palau de la Música per part del sr.Lluís Millet,sr. Montull i els seus còmplices;és un no acabar.Aquest personatge s'ha aprofitat d'un cognom,dels seus abanspassats i dels catalans.Per més que ho intento no entenc com ningú de la junta i la gent que rodejàven al sr Millet no controlàven aquesta situació.És pot entendre que s'hagi passat per alt anomalíes de la gestió econòmica durant un parell o tres d'anys però 30….si més no és sospitós.
    Realment el títol "MILLET,QUINA PENA EM FEIES,QUINA PENA EM FAS" és molt encertat però li afegiría al final…."DESGRACIAT"
    Marició Llongueres

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *