Assaig general Turandot

Ja no saben que fer per interessar al públic, ja que deuen pensar que aquest és incapaç de gaudir de la música o d’un llibret interessant situat en un passat. Al final resulta que ni pots escoltar la música correctament, ja que la posada en escena distreu molt l’atenció cap a lo que és realment important ( la música i la paraula).A part d’això, als cantants ja no els hi calen unes grans facultats interpretatives i es dediquen a demostrar, això si, les seves capacitats vocals, ni l’orquestra i els cors s’han de preocupar gaire en el frasseig ni en fer-ne una bona versió musical (això si, ben sincronitzats). L’escena ja ho arregla i dissimula tot. Vaig anar a l’assaig general de Turandot i vaig sortir molt trist. Al Liceu ja no tens la sensació de viure un directe com abans….ara, sembla tot enllaunat i postís. Són els temps que corren!
Publicat dins de news | 1 comentari

Seminaris de direcció de grups instrumentals i corals 2019/2020

A CÀRREC DE  FRANCESC LLONGUERES, director dorquestra

 

Novembre:  15, 16 i 17/ Gener: 24, 25 i 26/ Març: 6, 7 i 8 / Maig: 22, 23 i 24

 

dirigit a: 

 directors dorquestra / de cor i, en general, a futurs directors de conjunts instrumentals, o vocals. També adequat per a músics instrumentistes (directors de pupitre); pedagogs i ensenyants en general.
 Aquesta formació respon a nombroses demandes dorganitzacions culturals (conservatoris i escoles de música, centres cívics etc.), que necesiten especialistes que menin als seus conjunts instrumentals, orquestres de corda, bandes, cors, música de cambra etc. per un camí enriquidor i creatiu.
 Es proposa un treball personalitzat i adaptat a cada participant segons el seu nivell musical, tenint en compte la seva experiència humana, musical etc.
 Tres nivells: debutant, mitjà i de perfeccionament.

 

a càrrec de: Francesc Llongueres, director dorquestra.

Ha estudiat a Alemanya la Fenomenologia de la música i la direcció dorquestra amb el mestre Sergiu Celibidache del qui fou alumne destacat i assistent. Ha sigut fundador i director de Virtèlia Escola de Música, del Festival Internacional de Música de Cadaqués i actualment dirigeix lorquestra BCN Sinfonietta. Com a director invitat ha actuat amb nombroses orquestres a Cataluña (O. Ciutat de Barcelona. O. Solistes de Catalunya, Banda Municipal de Barcelona , O. de Cadaqués, etc.),a Espanya (O. RTVE.; O. de Valladolid, O. de Valencia etc.) y també amb orquestres en diversos países (World Orquestra de J.J.M.M , YMSO Londres etc.). Ha impartit cursos en diferents conservatoris i centres musicals dEspaña, també a lestranger en els dominis o àmbits  de la música de cambra, cultura musical i cursos de direcció dorquesta i coral.

sessions /horaris:

 4 seminaris durant lany: novembre: 15,16 i 17/ gener: 24, 25 i 26/ març 6, 7 i 8/ maig 22, 23 i 24.
 4 sessions de 4 hores per seminari (2 sessions teòriques / 1 sessió tècnica aplicada/ 1 sessió de pràctiques amb grup instrumental o vocal)
 divendres : de 16 h  a 20h (teòrica)/ dissabtes: matí de 10 h  a 14 h (teòrica)/tarda: de 16 h a 20h (tècnica  aplicada)/ diumenge: de 10h  a 14h (pràctiques amb grup de músics professionals)

temàtica:

 Tècnica gestual bàsica de direcció Fenomenologia musical (teoria sobre la  interpretació) Anàlisi musical Pràctiques amb cor pilot i grups instrumentals– Comunicació musical i metodologia de lassaig etc. 

 

repertori:

 novembre (quartet corda): B. Bartok: 10 peces fàcils* / I.Albéniz:  Cadiz, Asturias, Mallorca**; E. Toldrà: Quartet per lArt***
 gener (quintet fusta): J.Ch.Bach: allegretto*;  G.Bizet: suite de Carmen**; A.Malcom: Three Shanties***
 març (quartet vocal): anònim XVI:pavana amor que tens ma vida*; L.Pearsall: Cants i rialles*; J.Brahms: Waldesnacht*/ Bibiloni:la dama de Mallorca**; Taltabull: Mort i assumpció de Santa Maria (Alfons X)**; A.Bruckner: Pange lingua**/ Ramler: Der Augenblick***; Taltabull: Madrigal***;M. Massoti: con el vito***
 maig (quintet metall): Bach: Wachet auf…º*/ Ravel: Pavane**/ Gershwin: An american i París.***
 Les partitures es podràn trobar oportunament a la web.
 (nota: nivell 1 */ nivell 2 **/ nivell 3 ***)

 

preus :

alumnes actius: curs complet (4 seminaris)=  670 / 1 seminari de cap de setmana 180  / alumnes oients: curs complet 300  / 80  (per seminari).

Incripcions /informació: 

 INSTITUT JOAN LLONGUERES www.joanllongueres.cat

secretaria: Sònia  Rubio

Carrer Séneca 22,  08006, Barcelona/ Tel. 932 17 18 94: 

e-mail : info@joanllongueres.cat 

 

notes:

1. El curs complert consta de quatre seminaris. Sadmeten, però, inscripcions de manera parcial.
2. En funció del numero dassistents, circumstàncies personals, assistència regular  etc. es podran considerar descomptes i beques (parcials o totals)
3. La proposta definitiva de programa sestablirà oportunament i els alumnes poden també fer les seves propostes. 
4. Es requereix un mínim de 4 alumnes per a obrir un seminari i el director del curs te la facultat de resituar als alumnes al nivell que li correspongui a cada moment.
5. Els alumnes que assisteixin a un mínim de 3 seminaris gaudiran dun certificat dassistencia.
6. altres sessions per a completar el curs: 
1. Classes individuals: 40  sessió (90) / col·lectives 25  (120) dorquestra
Publicat dins de news | Deixa un comentari

Ars trio. Auditori Can Roig i Torres. Santa Coloma de Gramanet. 8 septembre 2019. 19h.

És, per a mi, una gran satisfacció quan tinc ocasió d’assistir a concerts d’ex-alumnes meus. Encara més, si es tracta d’alumnes que s’iniciaren a la música sota la meva responsabilitat.

Els tres components de l’Ars trio (Oriol Algueró, violí; Bernat Bofarull viola i Nabí Cabestany, violoncel) varen ser integrants, durant molts anys, de la meves orquestres infantil, juvenil, semi-professional etc. i fins i tot actuaren sota la meva batuta com a solistes professionals. Mentre els escolto, és normal que em passin pel cap moltes imatges i bons records, anècdotes viscudes conjuntament etc.. i també, de manera recíproca, en general els alumnes em transmeten un sincer sentiment d’agraïment per la meva aportació en la seva formació musical.

Al marge d’això també tenia interès d’escoltar la versió de trio de cordes de les Variacions Goldberg de J.S. Bach, que coneixia -així com la versió orquestral- però que mai havia escoltat en directe.

El concert, dedicat a la Diada, començava amb una obra de Ronald de Roeck, inspirada en el “cant dels ocells”. Es tracta d’unes variacions lliures, del conegut cant i, si no fos que li donava sentit a l’esmentada commemoració, el meu parer és que s’hagués pogut evitar en el context d’aquest concert.

Les variacions GOLDBERG, de clara concepció pedagògica, foren dedicades precisament al seu alumne Goldberg i són una veritable obra d’art per la seva interessant estructura formal. L’obra comença i acaba amb una breu ària i està estructurada en trenta inspirades variacions de diferent caràcter però a la vegada connectades temàticament, inspirades en moviments de dansa de l’època amb l’intercalació d’uns cànons a diferents intervals de l’escala musical. Una verdadera joia músical.

Tot i que les les variacions estan pensades per a teclat (clavicèmbal, pianoforte), les versions per a instruments, si estan ben fetes, d’una banda poden aportar millores en alguns aspectes, sobretot en els moments melòdics i lents, que queden clarament reforçats, però, al contrari,1 d’altra banda les seccions rítmiques i ràpides poden perdre consistència per la seva dificultat i la precisió.

La versió per trio que varem escoltar, és de D.Stitkovetsky i la trobo força reeixida. La interpretació dels músics fou especialment comunicativa i sempre dins d’un estil correcte, tenint en compte les possibilitats expressives de l’època etc., la qual cosa va ajudar a crear un ambient de concentració i d’atenció remarcables.

La versió original (amb teclat), té l’avantatge de que la coordinació entre les diferents veus s’aconsegueix de manera fàcil ja que es tracta d’un sol intèrpret, sobretot en els moments polifònics i imitatius, en canvi la coordinació i precisió rítmica, en el cas d’un trio, orquestra o qualsevol conjunt, és molt més difícil d’aconseguir, pel nombre d’intèrprets que hi participen. En aquest darrer cas cal fer molts assajos per a escollir l’articulació i la velocitat d’exposició més correctes i a demés requereix una concentració extraordinària i un estat de forma excepcional.

En aquest sentit vaig detectar, durant l’audició, alguns moments, diguem més febles, degut precisament a les dificultats abans esmentades, sense que aquesta consideració desmereixi en cap moment la prestació excel·lent pel que a la interpretació, la màgia comunicativa i l’arrelat sentit del ” savoir faire”.

Felicito als organitzadors per programar aquest magnífic concert i haig de dir que, personalment, em vaig sentir orgullós d’haver motivat a aquests joves, en un moment decisiu de la seva formació i que hagin volgut dedicar la seva vida professional al servei de la “MUSICA” amb lletres majúscules.

Publicat dins de Crítica musical, música, news | Deixa un comentari

Stage de perfeccionament a les tècniques de direcció d’orquestra.

Ja fa quatre anys seguits que participo com a professor a aquest curs intensiu de direcció d’orquestra. Un curs molt complet. Juntament amb Philippe Fournier, Jean Pierre Prajoux i Camilo Giraldo preparem a tots nivells els diferents participants de tots els llocs del món. que combinen la practica diària amb orquestra (formada pels mateixos cursetistes) amb la tècnica bàsica de direcció i altres matèries relacionades. Aquest curs celebra enguany el 40 aniversari i això és fàcil de dir. L’ambient de treball és extraordinari i també la relació entre els alumnes i el professorat. El programa conté nombrosos tallers tots ells encaminats a la formació tecnica però a la vegada humana dels futurs directors. Un model de curs a seguir i “Per a molts anys”.

Publicat dins de news | Deixa un comentari

Franz Liszt: concert de piano nº1 en Mi b major

Estrenat l’any 1848 a Weimar per ell mateix, com a pianista, i sota la direcció de Berlioz. Està articulat en quatre moviments. En el primer moviment apareix el famós tema (mib___re_mib__re__mib,Re,reb__sol,sooo…l). Tant l’orquestra com el piano estan tractats amb gran virtuositat. Passatges impetuosos, dinàmiques creixents que contrasten amb un tema melòdic (p.e. diàleg del piano amb clarinet i violí), creant emocions de diferents caràcters. El segon moviment (quasi adagio) es basa amb un melodia tranquil·la (re#__mi,sol#__fa#sol#si__do#;re#__), que després utilitzarà Strauss per al vals del Cavaller de la Rosa, concloent amb una melodia de la flauta sobre el trino del piano. El tercer moviment ( scherzo) es caracteritza per una instrumentació rítmica amb la intervenció del triangle (d’aci que s’anomena el “concert del triangle”). En el quart moviment hi han pensaments sobre els altres moviments i acaba amb el tema energic i suggerent del primer.https://youtu.be/HcsZcbaCxTI

Publicat dins de news | Deixa un comentari

Obertures de Txaikovsky

Romeo i Julieta : aquesta obra està considerada com un dels treballs més reeixits del compositor. Sota la influència i suggeriment de Balakirew descriu el famós drama Shakesperià. Per començar (Andante non tanto, quasi moderats) una melodia sobre un coral antic, fent referència al monjo Laurence. La part principal (Allegro giusto) descriu els temperaments competidors i les guerres entre les dues sages enemigues a les que pertanyen els amants. Tot seguit la famosa cançó d’amor entre Romeo i Julieta. Una fase lliure en la que es repeteixen els temes principals va a parar a un final (moderato assai) a on es descriu les morts dels dos amants.

https://youtu.be/wMbOf9P_aMI

obertura 1812: El 20 de Agosto de 1882 se estrenó en Moscú una de las más grandes composiciones musicales de la historia. La Obertura 1812 del genial compositor ruso Piotr Illych Tchaikowsky. Obra que incluye himnos religiosos y melodías tradicionales rusas, incluyendo además el “Dios salve al Zar”, el himno ruso de la época en que se escribió la obra, así como acordes de “La Marsellesa”

Overture 1812: On August 20, 1882, one of the greatest musical compositions in history was premiered in Moscow. The 1812 Overture by the great Russian composer Piotr Illych Tchaikowsky. Work that includes religious hymns and traditional Russian melodies, including in addition the “God save the Tsar”, the Russian hymn of the time in which the work was written, as well as Marsellesa

https://youtu.be/VbxgYlcNxE8

Publicat dins de news | Etiquetat com a | Deixa un comentari

César Franck. Simfonia en re menor.

Una obra interpretada freqüentment, fins i tot a alemanya ja que es tracta d’una obra de caràcter seriòs, romàntica, amb un segell brahmsià i alguns detalls cromàtics que recorden a Wagner. Les tensions sentimentals són contrastants, dolçor, dolor, èxtasi etc.. L’estil és doncs postromàntic. També, com feren Liszt i Berlioz utilitza els coneguts “leitmotiv”, sense que aquí tinguin un significat programàtic. Una simfonia amb solament tres moviments.

https://youtu.be/ytdSWSE7zxo

Publicat dins de news | Etiquetat com a | Deixa un comentari

comentaris sobre “L’Enigma di Lea”. Liceu (febrer 2019).

En primer lloc voldria felicitar als responsables del Liceu pel fet d’incorporar a la programació una obra contemporània i de producció catalana.

Soc un defensor i un ferm partidari de que els diferents aspectes d’una òpera (música, llibret, escena, coreografia etc.), pertanyin a la mateixa estètica i lligats a la seva època, i per tant soc crític a produccions que incorporen una escena contemporània a una música que no ho és, aconseguint que aquesta passi a un pla secundàri.

Per tant celebro i aprovo aquest tipus d’iniciativa, ja que permet que tots els elements de l’obra vagin lligats de manera conceptual i per tant possibilita la unitat de l’obra. Aquesta consideració no pretén criticar ni les interpretacions musicals ni els altres aspectes que configuren les òperes a les que em refereixo sinó una crítica a la separació expressiva dels elements que la formen.

D’altra banda, crec que, també, i com a preàmbul, cal demanar o suggerir a l’oient la conveniència d’afrontar la música contemporània amb “altres orelles”, ja que sovint les emocions que podrien transmetre als oients- si la interpretació ho permet- estan subjectes a una actitud “d’escolta” diferent a la que utilitzem amb la música clàssica o romàntica p.e. També convé tenir una preparació o experiència prèvia, acompanyada sobretot d’una actitud oberta, nova i sense perjudicis.

Per a fer una valoració de l’obra cal prèviament referir-nos a la seva interpretació. Es pot donar el cas de que una obra, estigui ben construïda i , en canvi la interpretació de la mateixa sigui defectuosa (p. e. un Mozart mal interpretat), com també es pot donar el cas contrari de que una interpretació responsable doni més o menys vida a una obra, encara que aquesta sigui de mediocre concepció.

Cal dir, però, que una bona interpretació musical no significa reproduir el contingut de la partitura de manera fidel o excel·lent. Entenc que una bona interpretació necessita mostrar sobretot i de manera clara les articulacions existents , el procés tensional que ens porta a una bona gestió dels contrastos, l’elecció correcta del “tempo” etc. la qual cosa fa possible transmetre les emocions intrinsiques i existents en el material musical.

Altres consideracions o aspectes també ens poden emocionar com pot ser l’admiració a la potencia i qualitat de la veu dels cantants, a la demostració d’un virtuosisme instrumental etc. Totes aquestes emocions són benvingudes i fins un cert punt necessàries però no són precisament aquelles que ens duen a comprendre la obra de manera global o unitària.

Valoro doncs molt positivament, en aquesta ocasió, la reproducció sèria , conscient i correcte de la partitura per part dels intèrprets (orquestra, solistes etc.), però vaig trobar a faltar moments que m’hagin realment emocionat. Des del punt de vista ambiental em va semblar que la música corresponia al caràcter de l’acció, però la manca de claretat de la articulació no va ajudar a moure la part emocional. En canvi, en alguns fragments més cambrístics, o o amb menys orquestració o bé aquells basats en formes rítmiques i melodiques més arcaiques, van portar bones sensacions emotives ja que la interpretació tenia, en aquest cas, uns referents clars, la qual cosa vaig agraïr. Hagués calgut tenir el temps per aplicar-ho a la resta de l’obra.

Bravo per la iniciativa, felicito l’actuació de l’orquestra, solistes en general – al marge dels anteriors comentaris- i considero també molt encertats la “misse en escene” i els elements coreografics addicionals, tots ells ben coordinats amb la música- que potencialment s’entreveu “excel·lent” – del compositor Benet Casablancas que felicito especialment.

Publicat dins de Crítica musical, news | Deixa un comentari

La métrica i el ritme

A tall d’introducció, vull comentar que va ser molt difícil per mi, i segurament per la majoria dels meus contemporanis -en el període  de formació acadèmica, els anys seixanta-, decidir el camí professional a seguir. 

Possiblement, la influència familiar, molt arrelada a la cultura i també el fet d’haver estudiat a Escoles Virtèlia, on realment s’estudiaven les humanitats i es practicava el pensament obert, van condicionar el meu interès per totes les disciplines possibles.  La cultura, la música i la pedagogia les vaig heretar directament de la família;  el meu avi Joan Llongueres, el  meu pare Josep Jordi, músics i també pedagogs com l’avi matern,  tots ells vinculats  directament a reconeguts  prohoms i representants de la cultura del nostre país com Pompeu Fabra i Alexandre Galí. 

Aleshores, com a estudiant, havia de decidir-me per les Lletres o les  Ciències. Primer em vaig interessar per la biologia i també per la cosmologia, raó per la qual vaig fer estudis a la facultat de Física. D’altra banda, ja des de petit practicava assíduament  la música. Així, que em vaig matricular al Conservatori,  vaig començar a dirigir un cor de joves i això em portar a realitzar els estudis musicals de direcció d’orquestra a Alemanya.

Naturalment, la passió per la música m’obligava a no desatendre totes les opcions artístiques al seu voltant, és a dir, la poesia, la dansa etc. Per aquest motiu  em van seduir sempre els clàssics i el tresor humanístic que atresoraven. 

Durant la meva trajectòria professional com a pedagog i director d’orquestra, m’he preocupat d’aportar, als meus projectes educatius i a la meva activitat com a intèrpret musical, aquests coneixements humanístics i la part científica que els corresponia. No ha estat gens fàcil explicar que tot el que existeix té una íntima relació amb cada un dels seus elements constituents, i que caure en una  especialització que es desentén de tot allò que aparentment pot semblar insignificant -per no dir inútil- és un greu error. És per això que aquest text, aquesta reflexió, s’adreça directament al que més m’ha preocupat en la meva feina quotidiana, i que encara avui no s’acaba de comprendre: la diferència entre la MÈTRICA i el RITME, dos conceptes estretament lligats, però que sovint o bé es confonen, o bé  l’un ignora l’existència de l’altre.

Voldria reivindicar aquí el concepte “d’art liberal”, hereu de l’antiguitat clàssica, un concepte referit a l’art dels “homes lliures”, que ofereix coneixements generals i destreses intel·lectuals en oposició a les “arts servils”, que procuren habilitats  professionals o ocupacions especialitzades, i que s’anomenen també “arts manuals” o “arts menors”. La secta dels pitagòrics, i al capdavant el seu líder Pitàgoras,  donava molta importància a l’educació, i sostenia que el seu objectiu principal era arribar a “la moderació i el domini d’un mateix” imitant l’ordre i l’harmonia de l’univers. Les quatre ciències que s’ensenyaven (aritmètica, astronomia, geometria i música) formaven la base de l’educació a l’antiguitat clàssica grecollatina i a l’Edat Mitjana, i rebien el nom de QUADRIVIUM (“quatre camins”). Es considerava que l’aritmètica era l’estudi del número en estat pur; la música, l’estudi del número en moviment; i l’astronomia, l’estudi de l’espai en moviment. D’altra banda, el TRIVIUM (“tres camins”) reunia les tres arts  liberals (avui “humanitats”) relatives a l’eloqüència: gramática, retòrica i dialèctica (o lògica). La grandesa de l’art líric grec rau principalment en la unió estreta entre la dansa, la música i la poesia. Trinitat que té en comú el RITME. Sabem que la dansa, pel caràcter religiós que tenia en l’antiguitat, figurava -com també la música- a la base mateixa de l’educació, i sabem, gràcies a les obres dels grans tràgics, que molts poetes i científics van ser també músics: Homer, Tales, Alcmann Simonide, Píndar, Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Ptolomeu. També pels escrits d’altres autors antics  com Aristòtil o Pitàgoras sabem que aquests homes coneixien exactament la mètrica , és a dir, el ritme del vers. 

Hi ha evidentment una relació estreta entre la poesia dels grecs i la mètrica musical. En  poesia s’establien dues classes de síl·labes:  breus i  llargues. Les breus, que en música  corresponen a la nostra corxera, representen la unitat verbal, tenien la durada d’un instant i s’aplicaven a la síl·laba més curta, al so més ràpid i al gest puntual. Les síl·labes llargues valien dues unitats verbals, i tenien en música el valor de la nostra negra  (amb una tolerància de fins a sis valors  o de blanca amb punt). La base de la mètrica grega són les diferents combinacions entre breus i llargues associades a les mesures de 2, 3, 4, 5 i 6. Diverses mesures fan un vers, més d’un vers una estrofa, mantes estrofes un poema, una oda etc. Les mesures gregues s’obtenen, doncs, per la multiplicació de la unitat (la més curta),  al contrari de les mesures musicals que s’obtenen per la divisió de la unitat (la rodona). Les mesures comporten una part intensa i una altra de feble, que, per oposició, generen un moviment -ara sí – rítmic d’una gran flexibilitat  d’interpretació.  Pels grecs, el ritme representava l’element masculí de la música i la melodia, el femení, fecundat pel ritme. El ritme era tan important, que els músics i poetes establien primer la base rítmica, després la música i finalment les paraules. Els ritmes grecs evocaven els diferents estats d’ànim que tenien lloc amb l’expressió dels seus sentiments… a través del ritme.

Els termes “mètrica” i “ritme” són dos fenòmens diferents que corresponen a dues funcions psicològiques vitals. Tots dos van íntimament lligats  i estan presents en totes les manifestacions universals. La mètrica  és mesura i el ritme, relació-proporció.

Quan ens trobem davant  d’una manifestació sonora tenim la impressió d’una certa velocitat i d’una regularitat o irregularitat entre els fenòmens que hi apareixen. Sembla, en principi, que entre aquests elements hi ha el buit. No és així, ja que en la nostra imaginació queden totalment relligats, és a dir, la nostra consciència té la facultat de sentir córrer el temps com una mena de “fluid crònic”. També, al revés, podríem dir que els elements sonors són el producte d’aquest fluid i que som nosaltres els que produïm el temps. 

La sensació de velocitat del temps -ràpid o lent- va lligat estretament al batec del cor. És aquest batec, de fet, el que ens limita la mesura -ràpid o lent-, tal com ho fa el nostre cos en relació amb la sensació de gran o petit. També ens indica el sentit instintiu de la regularitat. Encara més evident és l’analogia entre el fluid crònic del temps i el fluid sanguini: ¿Bases fisiològiques de fenòmens psíquics o manifestacions físiques i psíquiques de la mateixa llei?

A més, tenim una altra facultat -natural- que és ordenar els elements sonors apareguts agrupant-los subjectivament en dos o en tres, cosa que fem accentuant el primer element del grup. Aquest és el principi de la mètrica: l’ordre. 

A part d’això, i com que no en té prou amb ordenar, la consciència musical vol  anar més lluny, i necessita posar les coses en relació les unes amb les altres seguint el principi de “causa i efecte”. Aleshores, aquest corrent energètic no és fatalment “regular”, ja que solament importa la relació de “causa i efecte” entre les parts del procés. Aquest és el principi del ritme. Un exemple clar el trobem en la respiració, la funció fisiològica rítmica per excel·lència.

Aquestes relacions que estableix el ritme es fonamenten en la dita “ona d’atenció”, és a dir, el lapse de  temps a l’interior del qual les impressions rebudes formen, per nosaltres, una unitat. S’ha demostrat que aquest temps és de 3’ aproximadament. Això té molta importància, ja que les unitats o agrupaments més grans o més petits estan sotmesos a aquesta capacitat d’atenció.

La respiració té lloc normalment en tres parts: aspiració- expiració-repòs. Aquesta és, doncs, la forma primària del ritme (ternari). En diem també ritme “anacrusi” (iambe), ja que el temps fort recau sobre l’expiració, és a dir, sobre el primer temps; el repòs, sobre  el segon, i el tercer torna a ser l’aspiració, com a preparació o “anacrusi” del nou primer. Contràriament, podem establir el ritme “tètic” (troqueu), en què l’aspiració cau sobre el temps accentuat, i en el segon hi ha l’expiració, que esdevé el tercer en el repòs. No és tan natural, ja que correspon a un estat físic i fisiològic excepcional (es respira així després d’un esforç físic, i és, per tant, una modificació patològica del ritme normal). D’aquí el concepte de ritme binari, un cop suprimit el repòs. Hi ha infinitat de ritmes, però tots ells són variacions dels originals “ternari” i “binari”, i tots ells lligats a la respiració. 

La mètrica ens aporta els principis constituents de  la “suma” i la “simetria”, principis  que no intervenen en el concepte, més ampli, de “frase musical ” o gran articulació, ja que és necessària una tensió interior, que només pot aportar el ritme. Una respiració lenta i profunda pot durar aproximadament uns 12’; per tant, quatre vegades l’ona d’atenció (de 3’) esmentada abans, que representa les unitats més grans possibles. La frase musical és, doncs, essencialment, de constitució rítmica.

Els grecs estableixen les formules mètriques bàsiques, que són les següents: el dàctil i l’anapest (de caràcter binari) ; el troqueu i el iambe (de caràcter ternari) i el peó (de caràcter quinari). Les altres fórmules deriven d’aquestes. Les podem expressar matemàticament per les relacions successives:  1:1,  1:2, i 2: 3 respectivament; o bé relacionant-los segons el valor relatiu: 1:2, 2:3, i 3:5. Això ens porta a la successió: 1, 1, 2, 3, 5… i obtenim una sèrie molt especialment harmònica (sèrie de Fibonacci), molt coneguda pels estetes i on cada terme següent és igual a la suma dels dos precedents: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21 etc… L’anomenem “Sèrie estètica”, ja que correspon parcialment o totalment a les proporcions que la intuïció dels artistes troben en l’arquitectura, les arts decoratives i plàstiques o en la música.

La primera relació (1:1) representa la simetria o uníson; la segona (1:2), el doble o l’octava i trobem la tercera (3:5), també en molts exemples: 

Diu l’Èxode: “Faran un arc amb fusta, amb la longitud de 2 i ½ colzes (5) i alçada de 1 ½ ( 3). L’arena del Coliseu de Roma, el·líptica, mesura 86 sobre 54 (proporció 3 a 5). La gran piràmide d’Egipte devia mesurar 233 m de base i 146 d’alçada (també 3 a 5).

En general, les relacions o proporcions que utilitzen els artistes són combinacions diverses dels números de Fibonacci, a vegades difícils de reconèixer. Un exemple: 

 La torre Eiffel té una alçada de 300 metres amb dues plataformes a 115 i a 57 metres. La relació entre les dues darreres és fàcil de reconèixer (1:2), però la relació entre 115 i 300 està més amagada i és de 3:8. I un altre: el format, en arts decoratives, de 13/18 correspon a  13 (5+8): 18 (2+3+5+8).

En el cas de la música trobem que tota l’harmonia i les escales es fonamenten en la sèrie esmentada: 

Si numerem els harmònics d’un so (1=do1; 2=do2; 3=sol2; 4=do3; 5=mi3 6=sol3; 7=sib3; 8=do4; 9=re4; 10=mi4; 11=fa4; 12=sol4; 13=la4; etc.) veurem que l’acord Major do-mi- sol correspon als 2, 3, 5 i el menor la-do-mi als 13,8,5. Si passem a les escales (1=do; 2=re; 3=mi; 4=fa; 5=sol; 6=la; 7=si; 8=do; 9=re; 10=mi; 11=fa; 12=sol; 13=la; etc.), trobem que l’escala pentatònica primitiva do–re–mi–sol–la correspon  als 1, 2, 3, 5, (8), 13.

La sèrie de Fibonacci (Leonardo da Pisa, 1202) ens porta directament al fenomen següent. Si descartem per la seva simplicitat les primeres relacions de la sèrie, 1/1; 1/2; 2/3 etc., ens concentrem en les més grans 3/5; 5/8; 8/13 etc. i dividim qualsevol longitud (posem 1000) per aquestes, observarem  que el resultat ens porta a un punt ideal (el 618,0339887…). És a dir, desenvolupada a l’infinit la sèrie estètica ens porta a la relació de tipus (618:1000). Els matemàtics en diuen “la mitjana i extrema raó”, i els estetes l’anomenen “Secció d’Or”, “Secció Àurea” o “Divina Proporció”. Aquesta relació abstracta resulta de la divisió d’una grandària donada en dos segments, no iguals, però sí rigorosament proporcionals, en què el segment petit és al gran, com el gran és al tot. Si seccionem la longitud de 1000 al punt aproximat de 618, s’obtenen dos segments (618 i 382), on el segment petit (aprox. 382) és al gran (aprox. 618), com aquest és al tot, 1000. Per combinacions numèriques s’arriben a establir altres tipus de seccions d’or. Totes tenen aquesta  propietat i a partir d’elles s’estableixen moltes conseqüències en tots àmbits de la natura, l’art, l’estètica etc.

 

Considerant  l’harmonia, l’acord perfecte major (do–mi–sol) n’és un exemple: des d’un punt de vista físic, les relacions entre les vibracions de les notes són simples, mentre que, per l’artista,  la relació de la tercera menor, o part petita (mi-sol), és a la tercera major o part gran(do-mi), com aquesta és a la quinta (el tot) i expressa l’acord que en diem “temperat”. Aquestes consideracions les podríem aplicar als diferents acords i relacions harmòniques (acord menor, augmentat, disminuït, de setena, etc.) i a la formació de les diferents escales (diatònica i cromàtica).

Hi ha, doncs, dues estètiques: una tradicional, confinada a l’esfera dels nombres, que tracta dels números finits i que es mou en un àmbit més teòric (la mètrica), i una altra que té en compte la secció  d’or, referent a l’esfera dels números immesurables, és a dir, a una harmonia transcendent i a un àmbit més pràctic (el ritme).

Si ara considerem la durada, observarem que passa exactament igual: la mètrica  correspon a una concepció més “concreta” i s’expressa teòricament per les relacions numèriques simples (sèrie de Fibonacci, dàctil 1:1; iambe 1:2 i peó 2:3), al contrari de la rítmica, que correspon a una concepció més abstracta, i de la declamació natural, que instintivament, i per evitar el rigor mecànic, altera sensiblement aquesta simplicitat i ens porta a la Secció Àurea. Hi hauria dues estètiques: una, esdevinguda tradicional, fundada en els nombres enters  de la “sèrie de Fibonacci”; una altra, subjacent i més subtil, quasi confusa amb la primera, però amb una essència molt més transcendental basada en la “Secció d’Or”. Oposició, doncs, entre l’ordre material i l’ordre espiritual. 

A part de les consideracions musicals que, com hem vist en els àmbits de l’harmonia i la durada, i tenint en compte que la matèria és vibració, entendrem que el so musical, sent físicament una vibració concreta, resta lligat al Cosmos, i per això els antics donaven un so a cada planeta i parlaven de “la música de les esferes”, com és el cas de Fray Luis de León i la seva «Oda a Salinas».

En el camp de l’anatomia humana observem multitud de Seccions d’Or, les unes senzilles, imbricades les altres:

 

Per exemple,  a la mateixa  mà: si la longitud total de la mà és de 19 cm, el dit del mig mesurarà 8 ½ cm i la palma, 10 ½ ; la relació entre el dit i la palma és com la de la palma al total (8 ½ a 10 ½  com 10 ½ a 19) ; en el dit, les relacions entre els ossos formen també seccions d’or. D’una banda, el conjunt falange i falangina; i d’altra, també el de falangina i falangeta. A més, si la falange mesura 5 cm, la falangina i la falangeta mesuraran  3,09 i 1,91cm. respectivament, que sumats fan justament els 5 cm de la falange. En el braç, també:  si el braç  i la mà mesuren 60,1 cm, el conjunt braç-avantbraç mesurarà 50 cm. La resta la mà (19,1), i així podríem continuar amb la resta de relacions entre les parts del cos.

 

Estem davant d’un fenomen còsmic, ja que estudiant altres àmbits de la Natura, observem que aquests ritmes tornen a aparèixer. Per exemple, els botànics parlen dels “cicles foliars” per determinar la distribució de les branques al voltant dels troncs vegetals: efectivament, als períodes 1, 2, 3, 5  de voltes a l’entorn del tronc corresponen els períodes de 3, 5, 8, 13 branques… i hi reconeixem la sèrie. Per combinacions dels números de la sèrie es conformen noves sèries que expliquen altres fenòmens relacionats amb la morfologia vegetal. 

També si ens situem en el pla planetari sabem, per la tercera llei de Kepler, que “els quadrats dels temps de revolució dels planetes al voltant del sol són, entre ells, com els cubs de les distàncies”.

Si suposem que la Terra està a una distància del Sol de 1000 unitats, aleshores Venus es troba aproximadament a 723,6 unitats, cosa que torna a manifestar una secció d’or. El mateix passa amb els temps de revolució. La Terra triga 365 dies a donar la volta al Sol i Venus, 225, justament el resultat de la multiplicació de la primera xifra per 0,618. Aquestes relacions es van establint entre les posicions dels altres cossos terrestres, les diferents distàncies i òrbites.

Com veiem, hi ha semblances entre els ritmes, les harmonies i els altres fenòmens musicals amb la Natura, el cos humà i el sistema planetari, i tot demostra l’existència d’una mateixa llei general.

 

  Seguint aquesta analogia, si estenem el braç  i el movem fent un arc, dibuixarem les òrbites a l’entorn del Sol (el húmers o espatlles); de la Terra (a l’extrem del dit del mig); de Venus (corresponent al canell), i de Mercuri  (justament al colze), ja que les proporcions de les distàncies es corresponen amb les lleis de la Secció d’Or.

 

La ciència considera que els sers inferiors  estan moguts per tropismes, instints profunds, com a resposta  a estímuls com l’oxigen, la llum, la gravetat, la salinitat del medi, etc. I també, ja que formen part implícitament de l’harmonia còsmica, estan sotmesos als diferents ritmes d’or: 

L’aire es compon bàsicament de 21 parts d’oxigen i 79 de nitrogen. (79 = 34+21+13+8+3). El carbó, principi de la vida orgànica, quan crema l’oxigen dóna el gas carbònic, això és, 3 grams de C per 8 grams d’oxigen. 

L’activitat dels nostres òrgans  vitals com els batecs del cor (la culminació  intercalada  entre dues depressions màximes), la variació de pressió a les venes (sota la influència de la respiració), el ritme respiratori (inspiració més curta que l’expiració, segons els individus  i segons la tensió emocional)  i també, per què no, els ritmes de la voluntat, podrien estar sota la mateixa llei d’or.

Podria aportar molts més exemples de la relació existent entre tots els fenòmens físics de la Natura i concloure que tot el que és quantificable, mesurable –la mètrica–  es tradueix, en l’àmbit espiritual, en un ens immesurable i fins i tot imprecís que li dóna un sentit humà: el ritme. 

Francesc Llongueres, director d’orquestra i pedagog

Publicat dins de articles, news | Deixa un comentari

Stage de formació de tècniques de Direcció d’orquestra (St.Consorce, Lyon, France)

un alumne dirigint el grup instrumental

de l’11 al 20 de juliol del 2019 a Sta Consorce

http://www.formation-direction-orchestre.com/index.php/es/

Ja fa uns quants anys que m’han convidat a participar com a professor a aquesta trobada de formació de directors d’orquestra.

L’equip de direcció està format per experimentats pedagogs i alhora renombrats directors d’orquestra (Philippe Fournier, Jean Pierre Prajoux, jo mateix i altres ex-alumnes com ajudants)la qual cosa fa que l’aprenentatge sigui molt ben estructurat i abraci totes les facetes o aspectes pedagògics necessaris per a un futur director.

L’Stage dura uns deu dies, amb un concert final dels alumnes.

Una de les particularitats del curs és que cada dia es dirigeix una orquestra, que la formen els mateixos alumnes, cada un amb el seu instruments, la qual cosa fa que la comprensió entre el director i els músics sigui molt bona.

Com he dit les matèries o tallers que tenen lloc durant el curs (energia, teatre, dicció, orquestració, tècnica gestual etc.) mostren totes les facetes que necessita el director per adquirir les eines necessàries per a formar-se.

La més de trentena d’alumnes que s’inscriuen es distribueixen en diferents grups i durant el curs es van agrupant segons la evolució que fan.

Publicat dins de Agenda | Etiquetat com a | 1 comentari