comentaris sobre “L’Enigma di Lea”. Liceu (febrer 2019).

En primer lloc voldria felicitar als responsables del Liceu pel fet d’incorporar a la programació una obra contemporània i de producció catalana.

Soc un defensor i un ferm partidari de que els diferents aspectes d’una òpera (música, llibret, escena, coreografia etc.), pertanyin a la mateixa estètica i lligats a la seva època, i per tant soc crític a produccions que incorporen una escena contemporània a una música que no ho és, aconseguint que aquesta passi a un pla secundàri.

Per tant celebro i aprovo aquest tipus d’iniciativa, ja que permet que tots els elements de l’obra vagin lligats de manera conceptual i per tant possibilita la unitat de l’obra. Aquesta consideració no pretén criticar ni les interpretacions musicals ni els altres aspectes que configuren les òperes a les que em refereixo sinó una crítica a la separació expressiva dels elements que la formen.

D’altra banda, crec que, també, i com a preàmbul, cal demanar o suggerir a l’oient la conveniència d’afrontar la música contemporània amb “altres orelles”, ja que sovint les emocions que podrien transmetre als oients- si la interpretació ho permet- estan subjectes a una actitud “d’escolta” diferent a la que utilitzem amb la música clàssica o romàntica p.e. També convé tenir una preparació o experiència prèvia, acompanyada sobretot d’una actitud oberta, nova i sense perjudicis.

Per a fer una valoració de l’obra cal prèviament referir-nos a la seva interpretació. Es pot donar el cas de que una obra, estigui ben construïda i , en canvi la interpretació de la mateixa sigui defectuosa (p. e. un Mozart mal interpretat), com també es pot donar el cas contrari de que una interpretació responsable doni més o menys vida a una obra, encara que aquesta sigui de mediocre concepció.

Cal dir, però, que una bona interpretació musical no significa reproduir el contingut de la partitura de manera fidel o excel·lent. Entenc que una bona interpretació necessita mostrar sobretot i de manera clara les articulacions existents , el procés tensional que ens porta a una bona gestió dels contrastos, l’elecció correcta del “tempo” etc. la qual cosa fa possible transmetre les emocions intrinsiques i existents en el material musical.

Altres consideracions o aspectes també ens poden emocionar com pot ser l’admiració a la potencia i qualitat de la veu dels cantants, a la demostració d’un virtuosisme instrumental etc. Totes aquestes emocions són benvingudes i fins un cert punt necessàries però no són precisament aquelles que ens duen a comprendre la obra de manera global o unitària.

Valoro doncs molt positivament, en aquesta ocasió, la reproducció sèria , conscient i correcte de la partitura per part dels intèrprets (orquestra, solistes etc.), però vaig trobar a faltar moments que m’hagin realment emocionat. Des del punt de vista ambiental em va semblar que la música corresponia al caràcter de l’acció, però la manca de claretat de la articulació no va ajudar a moure la part emocional. En canvi, en alguns fragments més cambrístics, o o amb menys orquestració o bé aquells basats en formes rítmiques i melodiques més arcaiques, van portar bones sensacions emotives ja que la interpretació tenia, en aquest cas, uns referents clars, la qual cosa vaig agraïr. Hagués calgut tenir el temps per aplicar-ho a la resta de l’obra.

Bravo per la iniciativa, felicito l’actuació de l’orquestra, solistes en general – al marge dels anteriors comentaris- i considero també molt encertats la “misse en escene” i els elements coreografics addicionals, tots ells ben coordinats amb la música- que potencialment s’entreveu “excel·lent” – del compositor Benet Casablancas que felicito especialment.

Publicat dins de Crítica musical, news | Deixa un comentari

La métrica i el ritme

A tall d’introducció, vull comentar que va ser molt difícil per mi, i segurament per la majoria dels meus contemporanis -en el període  de formació acadèmica, els anys seixanta-, decidir el camí professional a seguir. 

Possiblement, la influència familiar, molt arrelada a la cultura i també el fet d’haver estudiat a Escoles Virtèlia, on realment s’estudiaven les humanitats i es practicava el pensament obert, van condicionar el meu interès per totes les disciplines possibles.  La cultura, la música i la pedagogia les vaig heretar directament de la família;  el meu avi Joan Llongueres, el  meu pare Josep Jordi, músics i també pedagogs com l’avi matern,  tots ells vinculats  directament a reconeguts  prohoms i representants de la cultura del nostre país com Pompeu Fabra i Alexandre Galí. 

Aleshores, com a estudiant, havia de decidir-me per les Lletres o les  Ciències. Primer em vaig interessar per la biologia i també per la cosmologia, raó per la qual vaig fer estudis a la facultat de Física. D’altra banda, ja des de petit practicava assíduament  la música. Així, que em vaig matricular al Conservatori,  vaig començar a dirigir un cor de joves i això em portar a realitzar els estudis musicals de direcció d’orquestra a Alemanya.

Naturalment, la passió per la música m’obligava a no desatendre totes les opcions artístiques al seu voltant, és a dir, la poesia, la dansa etc. Per aquest motiu  em van seduir sempre els clàssics i el tresor humanístic que atresoraven. 

Durant la meva trajectòria professional com a pedagog i director d’orquestra, m’he preocupat d’aportar, als meus projectes educatius i a la meva activitat com a intèrpret musical, aquests coneixements humanístics i la part científica que els corresponia. No ha estat gens fàcil explicar que tot el que existeix té una íntima relació amb cada un dels seus elements constituents, i que caure en una  especialització que es desentén de tot allò que aparentment pot semblar insignificant -per no dir inútil- és un greu error. És per això que aquest text, aquesta reflexió, s’adreça directament al que més m’ha preocupat en la meva feina quotidiana, i que encara avui no s’acaba de comprendre: la diferència entre la MÈTRICA i el RITME, dos conceptes estretament lligats, però que sovint o bé es confonen, o bé  l’un ignora l’existència de l’altre.

Voldria reivindicar aquí el concepte “d’art liberal”, hereu de l’antiguitat clàssica, un concepte referit a l’art dels “homes lliures”, que ofereix coneixements generals i destreses intel·lectuals en oposició a les “arts servils”, que procuren habilitats  professionals o ocupacions especialitzades, i que s’anomenen també “arts manuals” o “arts menors”. La secta dels pitagòrics, i al capdavant el seu líder Pitàgoras,  donava molta importància a l’educació, i sostenia que el seu objectiu principal era arribar a “la moderació i el domini d’un mateix” imitant l’ordre i l’harmonia de l’univers. Les quatre ciències que s’ensenyaven (aritmètica, astronomia, geometria i música) formaven la base de l’educació a l’antiguitat clàssica grecollatina i a l’Edat Mitjana, i rebien el nom de QUADRIVIUM (“quatre camins”). Es considerava que l’aritmètica era l’estudi del número en estat pur; la música, l’estudi del número en moviment; i l’astronomia, l’estudi de l’espai en moviment. D’altra banda, el TRIVIUM (“tres camins”) reunia les tres arts  liberals (avui “humanitats”) relatives a l’eloqüència: gramática, retòrica i dialèctica (o lògica). La grandesa de l’art líric grec rau principalment en la unió estreta entre la dansa, la música i la poesia. Trinitat que té en comú el RITME. Sabem que la dansa, pel caràcter religiós que tenia en l’antiguitat, figurava -com també la música- a la base mateixa de l’educació, i sabem, gràcies a les obres dels grans tràgics, que molts poetes i científics van ser també músics: Homer, Tales, Alcmann Simonide, Píndar, Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Ptolomeu. També pels escrits d’altres autors antics  com Aristòtil o Pitàgoras sabem que aquests homes coneixien exactament la mètrica , és a dir, el ritme del vers. 

Hi ha evidentment una relació estreta entre la poesia dels grecs i la mètrica musical. En  poesia s’establien dues classes de síl·labes:  breus i  llargues. Les breus, que en música  corresponen a la nostra corxera, representen la unitat verbal, tenien la durada d’un instant i s’aplicaven a la síl·laba més curta, al so més ràpid i al gest puntual. Les síl·labes llargues valien dues unitats verbals, i tenien en música el valor de la nostra negra  (amb una tolerància de fins a sis valors  o de blanca amb punt). La base de la mètrica grega són les diferents combinacions entre breus i llargues associades a les mesures de 2, 3, 4, 5 i 6. Diverses mesures fan un vers, més d’un vers una estrofa, mantes estrofes un poema, una oda etc. Les mesures gregues s’obtenen, doncs, per la multiplicació de la unitat (la més curta),  al contrari de les mesures musicals que s’obtenen per la divisió de la unitat (la rodona). Les mesures comporten una part intensa i una altra de feble, que, per oposició, generen un moviment -ara sí – rítmic d’una gran flexibilitat  d’interpretació.  Pels grecs, el ritme representava l’element masculí de la música i la melodia, el femení, fecundat pel ritme. El ritme era tan important, que els músics i poetes establien primer la base rítmica, després la música i finalment les paraules. Els ritmes grecs evocaven els diferents estats d’ànim que tenien lloc amb l’expressió dels seus sentiments… a través del ritme.

Els termes “mètrica” i “ritme” són dos fenòmens diferents que corresponen a dues funcions psicològiques vitals. Tots dos van íntimament lligats  i estan presents en totes les manifestacions universals. La mètrica  és mesura i el ritme, relació-proporció.

Quan ens trobem davant  d’una manifestació sonora tenim la impressió d’una certa velocitat i d’una regularitat o irregularitat entre els fenòmens que hi apareixen. Sembla, en principi, que entre aquests elements hi ha el buit. No és així, ja que en la nostra imaginació queden totalment relligats, és a dir, la nostra consciència té la facultat de sentir córrer el temps com una mena de “fluid crònic”. També, al revés, podríem dir que els elements sonors són el producte d’aquest fluid i que som nosaltres els que produïm el temps. 

La sensació de velocitat del temps -ràpid o lent- va lligat estretament al batec del cor. És aquest batec, de fet, el que ens limita la mesura -ràpid o lent-, tal com ho fa el nostre cos en relació amb la sensació de gran o petit. També ens indica el sentit instintiu de la regularitat. Encara més evident és l’analogia entre el fluid crònic del temps i el fluid sanguini: ¿Bases fisiològiques de fenòmens psíquics o manifestacions físiques i psíquiques de la mateixa llei?

A més, tenim una altra facultat -natural- que és ordenar els elements sonors apareguts agrupant-los subjectivament en dos o en tres, cosa que fem accentuant el primer element del grup. Aquest és el principi de la mètrica: l’ordre. 

A part d’això, i com que no en té prou amb ordenar, la consciència musical vol  anar més lluny, i necessita posar les coses en relació les unes amb les altres seguint el principi de “causa i efecte”. Aleshores, aquest corrent energètic no és fatalment “regular”, ja que solament importa la relació de “causa i efecte” entre les parts del procés. Aquest és el principi del ritme. Un exemple clar el trobem en la respiració, la funció fisiològica rítmica per excel·lència.

Aquestes relacions que estableix el ritme es fonamenten en la dita “ona d’atenció”, és a dir, el lapse de  temps a l’interior del qual les impressions rebudes formen, per nosaltres, una unitat. S’ha demostrat que aquest temps és de 3’ aproximadament. Això té molta importància, ja que les unitats o agrupaments més grans o més petits estan sotmesos a aquesta capacitat d’atenció.

La respiració té lloc normalment en tres parts: aspiració- expiració-repòs. Aquesta és, doncs, la forma primària del ritme (ternari). En diem també ritme “anacrusi” (iambe), ja que el temps fort recau sobre l’expiració, és a dir, sobre el primer temps; el repòs, sobre  el segon, i el tercer torna a ser l’aspiració, com a preparació o “anacrusi” del nou primer. Contràriament, podem establir el ritme “tètic” (troqueu), en què l’aspiració cau sobre el temps accentuat, i en el segon hi ha l’expiració, que esdevé el tercer en el repòs. No és tan natural, ja que correspon a un estat físic i fisiològic excepcional (es respira així després d’un esforç físic, i és, per tant, una modificació patològica del ritme normal). D’aquí el concepte de ritme binari, un cop suprimit el repòs. Hi ha infinitat de ritmes, però tots ells són variacions dels originals “ternari” i “binari”, i tots ells lligats a la respiració. 

La mètrica ens aporta els principis constituents de  la “suma” i la “simetria”, principis  que no intervenen en el concepte, més ampli, de “frase musical ” o gran articulació, ja que és necessària una tensió interior, que només pot aportar el ritme. Una respiració lenta i profunda pot durar aproximadament uns 12’; per tant, quatre vegades l’ona d’atenció (de 3’) esmentada abans, que representa les unitats més grans possibles. La frase musical és, doncs, essencialment, de constitució rítmica.

Els grecs estableixen les formules mètriques bàsiques, que són les següents: el dàctil i l’anapest (de caràcter binari) ; el troqueu i el iambe (de caràcter ternari) i el peó (de caràcter quinari). Les altres fórmules deriven d’aquestes. Les podem expressar matemàticament per les relacions successives:  1:1,  1:2, i 2: 3 respectivament; o bé relacionant-los segons el valor relatiu: 1:2, 2:3, i 3:5. Això ens porta a la successió: 1, 1, 2, 3, 5… i obtenim una sèrie molt especialment harmònica (sèrie de Fibonacci), molt coneguda pels estetes i on cada terme següent és igual a la suma dels dos precedents: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21 etc… L’anomenem “Sèrie estètica”, ja que correspon parcialment o totalment a les proporcions que la intuïció dels artistes troben en l’arquitectura, les arts decoratives i plàstiques o en la música.

La primera relació (1:1) representa la simetria o uníson; la segona (1:2), el doble o l’octava i trobem la tercera (3:5), també en molts exemples: 

Diu l’Èxode: “Faran un arc amb fusta, amb la longitud de 2 i ½ colzes (5) i alçada de 1 ½ ( 3). L’arena del Coliseu de Roma, el·líptica, mesura 86 sobre 54 (proporció 3 a 5). La gran piràmide d’Egipte devia mesurar 233 m de base i 146 d’alçada (també 3 a 5).

En general, les relacions o proporcions que utilitzen els artistes són combinacions diverses dels números de Fibonacci, a vegades difícils de reconèixer. Un exemple: 

 La torre Eiffel té una alçada de 300 metres amb dues plataformes a 115 i a 57 metres. La relació entre les dues darreres és fàcil de reconèixer (1:2), però la relació entre 115 i 300 està més amagada i és de 3:8. I un altre: el format, en arts decoratives, de 13/18 correspon a  13 (5+8): 18 (2+3+5+8).

En el cas de la música trobem que tota l’harmonia i les escales es fonamenten en la sèrie esmentada: 

Si numerem els harmònics d’un so (1=do1; 2=do2; 3=sol2; 4=do3; 5=mi3 6=sol3; 7=sib3; 8=do4; 9=re4; 10=mi4; 11=fa4; 12=sol4; 13=la4; etc.) veurem que l’acord Major do-mi- sol correspon als 2, 3, 5 i el menor la-do-mi als 13,8,5. Si passem a les escales (1=do; 2=re; 3=mi; 4=fa; 5=sol; 6=la; 7=si; 8=do; 9=re; 10=mi; 11=fa; 12=sol; 13=la; etc.), trobem que l’escala pentatònica primitiva do–re–mi–sol–la correspon  als 1, 2, 3, 5, (8), 13.

La sèrie de Fibonacci (Leonardo da Pisa, 1202) ens porta directament al fenomen següent. Si descartem per la seva simplicitat les primeres relacions de la sèrie, 1/1; 1/2; 2/3 etc., ens concentrem en les més grans 3/5; 5/8; 8/13 etc. i dividim qualsevol longitud (posem 1000) per aquestes, observarem  que el resultat ens porta a un punt ideal (el 618,0339887…). És a dir, desenvolupada a l’infinit la sèrie estètica ens porta a la relació de tipus (618:1000). Els matemàtics en diuen “la mitjana i extrema raó”, i els estetes l’anomenen “Secció d’Or”, “Secció Àurea” o “Divina Proporció”. Aquesta relació abstracta resulta de la divisió d’una grandària donada en dos segments, no iguals, però sí rigorosament proporcionals, en què el segment petit és al gran, com el gran és al tot. Si seccionem la longitud de 1000 al punt aproximat de 618, s’obtenen dos segments (618 i 382), on el segment petit (aprox. 382) és al gran (aprox. 618), com aquest és al tot, 1000. Per combinacions numèriques s’arriben a establir altres tipus de seccions d’or. Totes tenen aquesta  propietat i a partir d’elles s’estableixen moltes conseqüències en tots àmbits de la natura, l’art, l’estètica etc.

 

Considerant  l’harmonia, l’acord perfecte major (do–mi–sol) n’és un exemple: des d’un punt de vista físic, les relacions entre les vibracions de les notes són simples, mentre que, per l’artista,  la relació de la tercera menor, o part petita (mi-sol), és a la tercera major o part gran(do-mi), com aquesta és a la quinta (el tot) i expressa l’acord que en diem “temperat”. Aquestes consideracions les podríem aplicar als diferents acords i relacions harmòniques (acord menor, augmentat, disminuït, de setena, etc.) i a la formació de les diferents escales (diatònica i cromàtica).

Hi ha, doncs, dues estètiques: una tradicional, confinada a l’esfera dels nombres, que tracta dels números finits i que es mou en un àmbit més teòric (la mètrica), i una altra que té en compte la secció  d’or, referent a l’esfera dels números immesurables, és a dir, a una harmonia transcendent i a un àmbit més pràctic (el ritme).

Si ara considerem la durada, observarem que passa exactament igual: la mètrica  correspon a una concepció més “concreta” i s’expressa teòricament per les relacions numèriques simples (sèrie de Fibonacci, dàctil 1:1; iambe 1:2 i peó 2:3), al contrari de la rítmica, que correspon a una concepció més abstracta, i de la declamació natural, que instintivament, i per evitar el rigor mecànic, altera sensiblement aquesta simplicitat i ens porta a la Secció Àurea. Hi hauria dues estètiques: una, esdevinguda tradicional, fundada en els nombres enters  de la “sèrie de Fibonacci”; una altra, subjacent i més subtil, quasi confusa amb la primera, però amb una essència molt més transcendental basada en la “Secció d’Or”. Oposició, doncs, entre l’ordre material i l’ordre espiritual. 

A part de les consideracions musicals que, com hem vist en els àmbits de l’harmonia i la durada, i tenint en compte que la matèria és vibració, entendrem que el so musical, sent físicament una vibració concreta, resta lligat al Cosmos, i per això els antics donaven un so a cada planeta i parlaven de “la música de les esferes”, com és el cas de Fray Luis de León i la seva «Oda a Salinas».

En el camp de l’anatomia humana observem multitud de Seccions d’Or, les unes senzilles, imbricades les altres:

 

Per exemple,  a la mateixa  mà: si la longitud total de la mà és de 19 cm, el dit del mig mesurarà 8 ½ cm i la palma, 10 ½ ; la relació entre el dit i la palma és com la de la palma al total (8 ½ a 10 ½  com 10 ½ a 19) ; en el dit, les relacions entre els ossos formen també seccions d’or. D’una banda, el conjunt falange i falangina; i d’altra, també el de falangina i falangeta. A més, si la falange mesura 5 cm, la falangina i la falangeta mesuraran  3,09 i 1,91cm. respectivament, que sumats fan justament els 5 cm de la falange. En el braç, també:  si el braç  i la mà mesuren 60,1 cm, el conjunt braç-avantbraç mesurarà 50 cm. La resta la mà (19,1), i així podríem continuar amb la resta de relacions entre les parts del cos.

 

Estem davant d’un fenomen còsmic, ja que estudiant altres àmbits de la Natura, observem que aquests ritmes tornen a aparèixer. Per exemple, els botànics parlen dels “cicles foliars” per determinar la distribució de les branques al voltant dels troncs vegetals: efectivament, als períodes 1, 2, 3, 5  de voltes a l’entorn del tronc corresponen els períodes de 3, 5, 8, 13 branques… i hi reconeixem la sèrie. Per combinacions dels números de la sèrie es conformen noves sèries que expliquen altres fenòmens relacionats amb la morfologia vegetal. 

També si ens situem en el pla planetari sabem, per la tercera llei de Kepler, que “els quadrats dels temps de revolució dels planetes al voltant del sol són, entre ells, com els cubs de les distàncies”.

Si suposem que la Terra està a una distància del Sol de 1000 unitats, aleshores Venus es troba aproximadament a 723,6 unitats, cosa que torna a manifestar una secció d’or. El mateix passa amb els temps de revolució. La Terra triga 365 dies a donar la volta al Sol i Venus, 225, justament el resultat de la multiplicació de la primera xifra per 0,618. Aquestes relacions es van establint entre les posicions dels altres cossos terrestres, les diferents distàncies i òrbites.

Com veiem, hi ha semblances entre els ritmes, les harmonies i els altres fenòmens musicals amb la Natura, el cos humà i el sistema planetari, i tot demostra l’existència d’una mateixa llei general.

 

  Seguint aquesta analogia, si estenem el braç  i el movem fent un arc, dibuixarem les òrbites a l’entorn del Sol (el húmers o espatlles); de la Terra (a l’extrem del dit del mig); de Venus (corresponent al canell), i de Mercuri  (justament al colze), ja que les proporcions de les distàncies es corresponen amb les lleis de la Secció d’Or.

 

La ciència considera que els sers inferiors  estan moguts per tropismes, instints profunds, com a resposta  a estímuls com l’oxigen, la llum, la gravetat, la salinitat del medi, etc. I també, ja que formen part implícitament de l’harmonia còsmica, estan sotmesos als diferents ritmes d’or: 

L’aire es compon bàsicament de 21 parts d’oxigen i 79 de nitrogen. (79 = 34+21+13+8+3). El carbó, principi de la vida orgànica, quan crema l’oxigen dóna el gas carbònic, això és, 3 grams de C per 8 grams d’oxigen. 

L’activitat dels nostres òrgans  vitals com els batecs del cor (la culminació  intercalada  entre dues depressions màximes), la variació de pressió a les venes (sota la influència de la respiració), el ritme respiratori (inspiració més curta que l’expiració, segons els individus  i segons la tensió emocional)  i també, per què no, els ritmes de la voluntat, podrien estar sota la mateixa llei d’or.

Podria aportar molts més exemples de la relació existent entre tots els fenòmens físics de la Natura i concloure que tot el que és quantificable, mesurable –la mètrica–  es tradueix, en l’àmbit espiritual, en un ens immesurable i fins i tot imprecís que li dóna un sentit humà: el ritme. 

Francesc Llongueres, director d’orquestra i pedagog

Publicat dins de articles, news | Deixa un comentari

Stage de formació de tècniques de Direcció d’orquestra (St.Consorce, Lyon, France)

un alumne dirigint el grup instrumental

de l’11 al 20 de juliol del 2019 a Sta Consorce

http://www.formation-direction-orchestre.com/index.php/es/

Ja fa uns quants anys que m’han convidat a participar com a professor a aquesta trobada de formació de directors d’orquestra.

L’equip de direcció està format per experimentats pedagogs i alhora renombrats directors d’orquestra (Philippe Fournier, Jean Pierre Prajoux, jo mateix i altres ex-alumnes com ajudants)la qual cosa fa que l’aprenentatge sigui molt ben estructurat i abraci totes les facetes o aspectes pedagògics necessaris per a un futur director.

L’Stage dura uns deu dies, amb un concert final dels alumnes.

Una de les particularitats del curs és que cada dia es dirigeix una orquestra, que la formen els mateixos alumnes, cada un amb el seu instruments, la qual cosa fa que la comprensió entre el director i els músics sigui molt bona.

Com he dit les matèries o tallers que tenen lloc durant el curs (energia, teatre, dicció, orquestració, tècnica gestual etc.) mostren totes les facetes que necessita el director per adquirir les eines necessàries per a formar-se.

La més de trentena d’alumnes que s’inscriuen es distribueixen en diferents grups i durant el curs es van agrupant segons la evolució que fan.

Publicat dins de Agenda | Etiquetat com a | 1 comentari

Concert de la “Memorable-just friends band”.

El més important al assistir a un concert és que t’ho passis bé. Si és així, és perquè hi ha hagut comunicació entre els intèrprets i el públic. Aquesta empatia amb l’oient depèn en molta part de l’actitud dels intèrprets. Es tracta d’una actitud humana i no té res a veure amb el fet musical ni en la professionalitat dels intèrprets. Encara diré més: apareix aquesta conducta més facilment en músics amateurs que en professionals ja que, malauradament, aquests cauen sovint en el perany de voler mostrar les seves habilitats i capacitats tècniques la qual cosa dificulta la comunicació musical.

En primer lloc, doncs, abans de ser un professional s’ha de ser “amateur” de la música, en el sentit d’estimar-la i viure-la interiorment i després cal tenir la capacitat de comunicació per fer-ho arribar als oients.

Això justifica el perquè, ahir, vaig sentir goig i satisfacció al assistir a un concert ofert per la banda “Memorables just friends band” que va tenir lloc a l’espai Jove Garcilaso de Barcelona. Un grup musical no professional però si “amateur”, que ens va oferir un seguit de estandars vocals americans de jazz amb molt rigor i criteris professionals.

Durant l’actuació el cantant i guitarrista Pincho Cortés va conduir la sessió de manera excel·lent i en permanent i fluid contacte amb el públic, que no es va trencar en cap moment. Ens explicà l’origen de la banda, les particularitats dels seus membres i ens va fer encertats comentaris sobre les peces que s’anaven interpretant mostrant tota la banda un gran plaer de tocar per tots nosaltres. Un ambient familiar que el públic va agraïr.

En els més de vint anys d’existència del grup, porten a les espatlles moltes actuacions en festivals, locals de jazz i festes privades, arribant a assolir un repertori extens i sobretot ben treballat i assimilat. Els demés membres del grup, Jaume Llongueras, al teclat, Marc Rossell al contrabaix, Albert Gassull al saxofont i Charly López a la bateria i en aquesta ocasió la participació excepcional de Francesc Puig, al clarinet i saxo.

Aquesta empenta i interès que demostràren en el concert, de segur, que els farà avançar en alguns aspectes que, sota el meu humil criteri, poden millorar i que detallaré tot seguit:

  • al tractar-se d’un local petit i reduït cal fer atenció sobretot amb el tema del so, ja que afecta no solament al timbre específic dels instruments sino també al frasseig i a la interpretació (pel meu gust hauria estat millor amb un piano acústic i sense cap mena amplificació). En general, doncs no es va aconseguir el so adequat, sobretot pel que fa al teclat elèctric.
  • Convindria també millorar l’aspecte rítmic del grup i per tant promoure la presencia rítmica de la bateria en molts moments. Sovint queda en un segon pla (s’agraeix l’actitud de no tapar als demés) com si hagués de fer un paper exclusivament d’acompanyant, però en canvi i en molts moments i en segons quins temes, requereix que faci el paper de motor del grup.
  • L’altra aspecte a incorporar és la capacitat d’improvisar de cada un dels membres (irregular entre ells) ja que els “solo” instrumentals són moments importants, molt esperats pel públic i per tant convindria avançar en aquest aspecte, procurant que sempre fossin diferents en cada ocasió (i pels mateixos músics), i a la vegada sentits, sugerents i espontanis. Són moments clau i de virtuosisme que fan créixer enormement l’interès de l’audiencia i fa que les interpretacions esdevinguin vives i directes.

Felicito de tot cor a tots els membres del grup per haver fet possible la continuitat del projecte, després de tants anys del seus inici, i els encoratjo a seguir per aquest camí d’estimar el que fan i de fer-nos viure moments entranyables com aquests. Gràcies.

Francesc Llongueres

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Narcís Bonet descansa en pau.

La mort d’en Narcís ens afecta a tots els músics i més als qui l’hem arribat a conèixer. La meva relació amb ell no fou massa intensa, però si que, en la meva infantesa, el coneixia i recordo (a Cadaqués ) com amic de la família per part de la meva mare. És a dir, de petit era conscient de que aquell home que passava moltes estones a casa dels avis era un músic. No tinc específicament cap influència musical d’ell però si l’admiracio que és mereixia per la seva reconeguda tasca com a professor al Conservatori de París avalada pels comentaris de molts companys de direcció i composició que havien treballat amb ell. Vaig tenir la oportunitat de dirigir alguna obra d’ell, recordo amb satisfacció la petita peça “Tramuntana” que he interpretat vàries vegades i amb diferents formacions. Descansa en pau Narcís. Has deixat la composició i pedagogia catalana a un nivell molt alt.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

TROIA, una veritable Odisea


Vaig assistir al espectacle Teatre/musical “Troia una veritable odisea”al Teatre Nacional de Catalunya. La veritat és que em vaig sentir atret, degut a la singularitat que representava que un cor a capella afrontés un repte com aquest de cantar i actuar al mateix temps durant més d’una hora. Evidentment les meves espectatives es varen complir i vaig poder gaudir d’un espectacle equilibrat, ben representat i molt digne pel que fa a les interpretacions. Ho recomano molt!

Publicat dins de Concerts, Crítica musical, música, news, Novetats/news | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’himne del club de tennis SANT Gervasi

Un club fundat al 1917. Amb motiu del centenari del club hem posat dil a l’agulla per a presentar en els actes d’aniversari un himne. Es tracta d’una composició de caràcter animat en el que es poden improvisar les estrofes, adequant-les al moment. La lletra a càrrec de Josep Maria Fulquet i la música de Francesc Llongueres.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

23 novembre 2019 Barcelona auditori Cic 20:30

Concert 71 Aniversari Francesc Llongueres i Josep Maria Masip.

Ara fa deu anys varem celebrar el 60 aniversari plegats i hem cregut oportú de tornar  a fer-ho. Hi participa, com abans l’orquestra BCN Sinfonietta sota la meva direcció. El programa amb obres dels clàssics (Kodaly, Prokofiev, Lehar, Mahler etc.) però bàsicament configurat amb temes famosos de pel·lícula (Delarue, Rozsa, Rodgers, Jarre etc.) Els arranjaments són de Antoni-Olaf Sabater, de Francesc Vidal i propis. Es tracta d’un concert privat i solament s’accedeix amb estricta invitació.

Publicat dins de Agenda, Concerts | Deixa un comentari

Montserrat Caballé, un mite?

El món de la música ha trontollat amb la notícia de la desaparició de la nostra diva universal. Cal admetre que la Caballé ha estat un referent operístic mundial i que és mereix tots els respectes, en aquest sentit. No vaig coincidir mai amb ella, ja que les nostres trajectòries foren diferents, pel que fa a l’estil i maneres de fer. Personalment valoro molt l’instrument vocal que va posseir , ja que pocs cantants han aconseguit el timbre exquisit i la capacitat de modular tant bé la veu, amb uns pianisims increïbles. Pel que fa a la comunicació musical, ja tinc més dubtes, ja que mai vaig sentir que em duia a la profunditat de la música. La seva “misse en escene ” mostrava sempre una actitud, diguem amb una certa prepotència, i no acabava de portar la meva atenció cap al fet musical. Una carrera brillant, admirable- surt d’una família més aviat modesta- no exempta sempre de polèmica, pels dubtes de la seva profunda catalanitat(declaracions d’un clar espanyolisme), o bé pseudo espanyolitat (afiliafa a la hisenda andorrana i evasió d’impostos), i les l’ànsietat per sobresortir (empentes a l’ombra de la Victòria dels Àngels). Ara si, que descansi en pau. Segur que va fer el que millor va poder o creure. Em quedo amb la finor de la seva veu.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Stage de direcció a Sainte Consorce (Lyon, France)

Ja fa uns quants anys que m’han convidat a participar com a professor a aquesta trobada de formació de directors d’orquestra.

L’equip de direcció està format per experimentats pedagogs i alhora renombrats directors d’orquestra (Philippe Fournier, Jean Pierre Prajoux, jo mateix i altres ex-alumnes com ajudants)la qual cosa fa que l’aprenentatge sigui molt ben estructurat i abraci totes les facetes o aspectes pedagògics necessaris per a un futur director.

L’Stage dura uns deu dies, amb un concert final dels alumnes.

Una de les particularitats del curs és que cada dia es dirigeix una orquestra, que la formen els mateixos alumnes, cada un amb el seu instruments, la qual cosa fa que la comprensió entre el director i els músics sigui molt bona.

Com he dit les matèries o tallers que tenen lloc durant el curs (energia, teatre, dicció, orquestració, tècnica gestual etc.) mostren totes les facetes que necessita el director per adquirir les eines necessàries per a formar-se.

La més de trentena d’alumnes que s’inscriuen es distribueixen en diferents grups i durant el curs es van agrupan segons la evolució que fan.

Un curs molt intens que prepara als futurs directors en els aspectes essencials de la professió, com la comunicació, la gestió, la gesticulació i altres aspectes emocionals, tots ells encaminats a aconseguir una formació integral.

Publicat dins de música, pedagogia | Deixa un comentari